[image]
[title]Rocío Molina és una de les ballarines del moment, artista resident del Chaillot-Théâtre National de la Danse de París, tan visceral com autèntica. Sílvia Pérez Cruz és una cantant que no té límits ni por. L’associació de totes dues no pot ser sinó explosiva. I més quan el que les ha ajuntat és la maternitat. El resultat es diu 'Grito pelao' i arriba al Teatre Grec després d'estrenar-se al Festival d'Avinyó.
A 'Grito pelao' parleu de desitjos, d’inseminacions i de dolors femenins molt íntims, que no s’acostumen a ventilar en públic. És una reivindicació?
Sílvia Pérez Cruz: L’obra neix del desig de ser mare i del viatge que suposa.
Rocío Molina: La reivindicació n’és una possible lectura, però més important és compartir el viatge. Si els primers mesos no volia explicar que estava embarassada, ni el tema de la inseminació, després, ballar-ho m’ha sanat.
Posar la vida en primer pla.
R.M.: No soc només jo, la que està gestant una vida: juntes en escena, la Sílvia i jo creem una criatura que no coneixem encara i que és més forta que allò que volguem dir. El patiment de la dona o la fluïdesa de gènere formen part del plantejament inicial però res d’això té més força que el que fem.
I com notes el teu cos de ballarina mentre el ventre s’infla i tot el cos s’hi adapta?
R.M.: La transformació va començar fa més d’un any: havia de col·locar-lo favorable a l’embaràs i això volia dir canviar molts hàbits, perquè el duia massa estressat, i aquesta va ser la part més difícil. I l’embaràs em va aturar de cop: et canvia l’energia, els pits no paren de créixer, en fer exercici els músculs s’expressen amb un dolor totalment desconegut… És tan salvatge! L’entrenament amb l’Elena Córdoba m’ha ajudat a fer aquest camí i deixar que el cos parlés des d’un altre lloc, amb més fluïdesa.
La consciència de qui sou és clau per a aquesta transformació del cos de la Rocío i també perquè heu intercanviat els rols, la Sílvia movent-se i la Rocío traient la veu.
R.M.: Ha calgut desaparèixer, perdre les formes i, del buit, crear una massa mare.
S.P.C.: La idea de massa mare ens ha dut a la dimensió de l’amor, a passar del no res al tot. Com en la transformació artística, i crec que ens estem afectant molt l’una a l’altra. Fa poc, en un concert a Màlaga, en la cançó amb la qual ens vam conèixer, sentia com si la Rocío fos al meu costat! M’estic guillant?
Què és el que us heu traspassat?
S.P.C.: Amb les mans o els braços, faig moviments que són seus.
R.M.: A mi m’ha ensenyat a treure la veu. Al principi només eren crits –no m’ha agradat mai la meva veu–, però la Sílvia m’ha donat una guia i, encara que mai no tindré la seva veu, esclar!, intento imitar-la, copiar-li els gestos. Intercanviar els rols ens ha unit en un lloc molt fràgil, on desmuntem la imatge d’allò que som i exposem la debilitat.
La mare de la Rocío també és a escena.
R.M.: Al principi li vaig proposar ser al treball de taula per si podia aportar alguna cosa sobre el tema. Fins aleshores amb prou feines venia a les estrenes, però aquesta peça era diferent i s’ho va prendre amb tal força i professionalitat, que en les primeres improvisacions amb el Carlos Marquerie [director artístic], no podíem creure el que vèiem: s’hi va llançar sense cap pudor, i jo he necessitat 20 anys de carrera per poder arribar aquí! Em costava d’entendre, em commovia, hòstia!
Ella que aviat serà àvia, la Sílvia que ja és mare i la Rocío que està embarassada… sou tres fases diferents de la maternitat.
S.P.C.: Totes tres som dones molt fortes i molt valentes, amb històries que s’assemblen en alguns punts. Però entre la vida i l’art, tinc una barrera posada en un lloc diferent: jo m’alimento de la vida però no la mostro. I veig la seva exposició i em remou cada cop. En ser mare també es reviu la pròpia infància.
Aquest record està present en la vostra obra?
S.P.C.: Aquí, a 'Grito pelao', m’he posat a moure’m amb el mateix compromís que quan canto, però sense controlar-ne la tècnica, i això comporta humilitat i et fa tornar a quan eres petita. Em reconnecta amb la Sílvia petitona, la que s’emocionava per tot.
R.M.: En la primera improvisació juntes, ens va sortir fer com de nenes: barallant-nos i fent ximpleries que sembla que perdem quan ens fem grans, i resulta que no, que encara hi són. Però no es poden forçar, surten quan surten.
Aquesta obra donarà la imatge més clara d’un art fugaç com és la dansa. O és que, potser, la continuareu més enllà de l’embaràs?
R.M.: És molt romàntic dir que l’obra morirà quan aparegui la vida, oi? Però, de fet, si no m’hagués quedat embarassada, l’obra existiria encara que diferent. És una obra molt viva, això sí. Tant, que de vegades en perdem el control i ens mana ella. El futur? Ja ho veurem.
Parlar de maternitat també implica parlar de sexualitat. El flamenc i la societat estan preparats per aquesta manera tan oberta d’expressar-se?
R.M.: Home, el flamenc en si mateix, no. Però la sexualitat és un tema més de la meva vida quotidiana, com també ho és el flamenc, i tinc l’oportunitat d’obrir noves formes d’entendre la bellesa d’aquest art.
S.P.C.: Sembla una obra pensada per a aquest moment que estem vivint, amb el tema de La Manada tan recent o un 8 de març com el passat, però nosaltres la pensem com una peça d’art que parla de persones, no com una peça de flamenc que parla sobre el gènere. A més, la Rocío és molt més que flamenc: és comunicarse amb tots els mitjans que té a l’abast.
R.M.: El flamenc és un sentiment, no una forma.