Entrevista a Hofesh Shechter

A les teves peces hi acostuma a haver molta violència.
No!

Potser no és ben bé violència...
Està bé, d’acord, ho accepto. Hi ha molta violència a les meves peces.

I per què?
Vull que la meva feina connecti amb el món en què vivim, que reflecteixi l’energia i les emocions del nostre avui i el nostre món és així, és un món violent. Igual que també és un món poètic i bell. Tot això és el que vull posar a les meves obres, i que es noti la frustració que sento, com molta altra gent, pel punt en què ens trobem avui.

De fet, 'Barbarians' conté una història d’amor.
Una història d’amor tràgic.

Dues de les tres parts de Barbarians es van presentar de manera autònoma abans de formar part del tríptic. Tenies pensada l’estructura, o és una cosa que va anar succeint?
Des de l’origen volia fer un tríptic per poder experimentar amb tres energies completament diferents en una mateixa obra. Volia provar coses noves, i preferia tres coses noves en lloc d’una.

Fas molt de treball de taula, abans d’entrar a l’estudi?
Sempre escric alguna cosa abans de començar, després creo una mica de música i improviso tot sol i, quan noto que els ingredients comencen a coure’s, em fico a l’estudi i veig on ens du tot plegat.

De què volies parlar a 'Barbarians'?
Per a la primera part, va ser imaginar un món estructurat; en la segona, crear sense pensar, des dels instints. I la tercera part volia que fos un duet. Però vaig crear cada part aïlladament i per ordre, o sigui que en arribar a aquesta tercera ja tenia molta informació del que seria la peça i és conseqüència de les dues parts anteriors.

Diuen que el fet de ser pare t’ha canviat la manera d’acostar-te a la teva feina, que t’has suavitzat.
Pot ser, no ho sé. Ser pare és molt bonic, però els bebès no et donen gaire pau, de fet són bastant sorollosos.

Però creus que la teva mirada és més optimista que abans?
La veritat és que el meu treball s’ha tornat més poètic, però no sé si es pot connectar amb el fet de ser pare, no hi havia pensat.

On s’amaga la barbàrie en les societats civilitzades com suposem que és la nostra?
Cada dia es pot veure: matem, robem, mentim, violem... L’estructura social que tenim és una màscara, o un maquillatge, que apliquem a un grup d’animals, que és el que realment som. Barbarians justament es pregunta si som capaços d’escapar de la nostra naturalesa violenta, dels nostres orígens salvatges. I també és una mirada poètica a aquesta barbàrie.

Quin grau de barbàrie diries que guardes tu com a persona, no com a coreògraf?
Depèn del dia i del moment. No he matat ni he violat ningú, ni res d’això, o sigui que socialment encara no se’m pot considerar com a tal, però la barbàrie és un aspecte amb el qual ens hem de gestionar cada dia.