Concepció i direcció: Alain Platel. Dramatúrgia: Koen Tachelet i Hildegard De Vuyst. Creació i interpretació: Bérengère Bodin, Elie Tass, Elsie de Brauw, Lisi Estaras, Romeu Runa, Ross McCormack.
Per si teníem algun dubte, el brunzit de mosques gairebé omnipresent ens ho aclariex: som en un abocador, el camp de desferres tèxtils on “treballa” i viu Estamira, una dona de Rio de Janeiro que pateix esquizofrènia. Alain Platel va descobrir la seva història a través del documental de Marco Prado, i va decidir-se de portar-la al teatre de la mà d'Elsie De Brauw i la companyia Ballets C de la B.
Potser costa endinsar-nos al món d’Estamira, indesxifrable d’entrada, però amb el pas dels minuts, la proposta dramatúrgica de Platel t’absorveix sense motiu aparent, perquè sí. Enganxa el discurs sòrdid de la protagonista, que diu que el seu món és lleig i incivilitzat, però que aquí ella és feliç. També atrapa la senzillesa de l’escenografia –quin joc arriben a donar joc muntanyes roba i quatre micros que pengen del sostre de l’escenari!–; i encara més el treball dels ballarins, amb petits interludis musicals en què els cinc i De Brauw es retroben per sentir peces de Bach gairebé cacofòniques –en realitat és un CD de peces del compositor barroc interpretat per persones sordes.
Sobre l’escenari els ballarins exploren el que Platel anomena ‘dansa bastarda’, que sorgeix dels racons mentals no explorats per la civilització. La companyia passa de ser insectes a criatures desamparades que construeixen ninos i altres éssers amb els quals compartir una estona de sexe, a exhibicionistes que desfilant amb ironia i frivolitat busquen la contemplació i protagonisme. Sorprèn el treball Romeu Runa, emocionant i alhora amb moviments i gestos inquietants, i el duet aquàtic a què Ross McCormack convida De Braw després d’imitar el vol ralentit i equívoc d’una mosca. No dubteu a aplaudir quan Elsie Tass us interpel·li amb la mirades i entre sospirs...