Grec 2019: ab [intra]

No estem gaire avesats a veure, a Barcelona, espectacles de dansa contemporània amb un cos de ball de disset ballarins. Intèrprets que funcionen com un sol ens, amb una tècnica i una perfecció compositiva espaterrant. I la Sydney Dance Company que comanda Rafael Bonachela és exemple d'això, una màquina de disparar bellesa.

Bonachela, amb el suport de la música creada 'ex professo' per Nick Wales, fa un viatge interior molt potent, que en els 'pas à deux' adquireix personalitat, fins i tot comprensió. Quan tots els ballarins són en escena tot esclata per reproduir les relacions entre les persones. Però sembla que hi ha una barrera entre la companyia i el que percep el públic, més enllà del simple plaer estètic de contemplar una tropa que balla com un sol ésser. No és que trobi a faltar una dramatúrgia, un fil, sinó que em perdo en la boira conceptual. Tot és massa bonic. I arriba un moment en què tanta perfecció crea un xic de repulsió, com si allò no anés amb nosaltres. Segurament és el que separa el caos del Raval a l'harmonia de Sydney. No ho sé.

Tanmateix, hem de dir que feia vuit anys que no vèiem una peça de Bonachela a Barcelona. Vuit anys! No hem seguit la seva evolució des que el 2008 va ser nomenat director artístic de la Sydney Dance Company. Una llàstima.