La Veronal és avui dia, sens dubte, el corrent de fons més interessant que ha sorgit a Barcelona. És un col·lectiu. És una companyia de dansa. I és una tropa que ha aconseguit ajuntar teatre, dansa, moviment, literatura, cinema i pensament. I, sobretot, una companyia que ha aconseguit que tornem a pensar que la dansa 'catalana' no va deixar de generar riquesa fa una dècada. La Veronal té públic aquí i, sobretot, a fora. 'Siena' és la seva esperada nova creació, en la línia ben programàtica que segueixen de fer servir ciutat i països per explicar el seu món.
"En aquest nou treball volem parlar del cos humà en els seus diferents aspectes com a suport i contenidor, inspiració i testimoni de l'art al llarg de la història –ens diu Marcos Morau, coreògraf de la companyia–. És per això que hem volgut dirigir-nos a la Toscana italiana, bressol del Renaixement i de l'Humanisme com a moviments essencialment vinculats a la figura humana i fer de 'Siena' també el símbol d'una cultura italiana que, des de l'Antiguitat fins al món contemporani, ha recorregut el seu camí en paral·lel al desenvolupament de la idea d'allò humà".
Els noms de països o ciutats són el resultat de la unió entre dues de les passions de Morau: la dansa i la geografia. Però, el fet que les peces prenguin el seu nom de llocs del món "no vol dir que siguin peces documentals que expliquin la realitat exacta d'aquell indret, sinó que prenem aquell indret com a punt de referència fent servir tot allò que ens inspira per parlar d'altres temes que ens preocupen o ens interessen".
Per portar la peça a l'actualitat o, més ben dit, per portar-la al seu terreny, Morau i el dramaturg de la companyia, Pablo Gisbert, han fet servir la figura del poeta italià Pier Paolo Pasolini. El coreògraf ens explica per què: "No volíem centrar-nos només en el Renaixement deixant de banda altres influències importantíssimes relatives a les reflexions sobre el cos. Per a nosaltres, Pasolini representa tota una revolució en la seva concepció d'allò físic, per la seva relació ambígua d'admiració i menyspreu cap al cos humà, que dóna al mateix temps una importància tan gran al cos humà que fa que quedi reduït a una cosa insignificant".
La imaginació al poder. M'avorreixo de tot –afegeix Morau–. Intento canviar d'estímuls constantment. No és una cosa premeditada sinó una necessitat, però aquesta recerca constant de noves fonts és el que marca el nostre imaginari que després es treballa tant des de l'aspecte dramatúrgic com des del moviment per dotar la peça del ritme o energia final que busquem i que considerem imprescindible". Ja ho saben: tothom al Mercat de les Flors, que d'aquests de La Veronal en sentirem a parlar. I molt. Morau va ser premi Time Out al millor creador del 2012.