Qui coi és Albert Quesada?

Albert Quesada és una de les apostes fortes del Mercat de les Flors per a aquesta temporada i ara hi presenta 'Flamingos', la seva primera obra de gran format, una peça de dansa contemporània per a vuit ballarins que explora les tensions del flamenco des d’una mirada analítica, gairebé matemàtica.

'Flamingos' també és el primer fruit del Cèl·lula–projecte embrionari, una idea impulsada per Àngels Margarit des del moment que va entrar a dirigir aquest teatre, ara fa dos anys, amb la intenció d’agombolar i facilitar totes les eines necessàries a joves artistes sense una estructura empresarial per fer aprofundir en la seva recerca i poder arribar a fer una producció de gran format. Això vol dir temps i espai per crear, un equip de ballarins entregats i tot l’acompanyament tècnic i dramatúrgic necessari, dins una estructura flexible i adaptable.

Fins ara, Quesada havia ballat en totes les seves peces –i en les d’altres creadors, especialment Thomas Hauert– i aquest “és el primer cop que dirigeixo i estic fora de la peça –explica Quesada– i m’està removent molt. De vegades necessito sortir a córrer, o posar-me a saltar quan ja és de nit, necessito moure’m”. Cèl·lula és un espai de protecció per poder créixer, per assolir nous reptes des del propi compromís.

Per això Quesada ha triat de continuar l’exploració del món del flamenc, que va iniciar a 'OneTwoThreeOneTwo', el duet amb el que va estar girant per tot Europa els darrers anys. “Em vaig quedar amb ganes d’anar més al fons i arribar a gent que potser no els agrada el flamenco però que podrien accedir als seus codi”. Per aquests codis es refereix a la recepció, a l’emoció i a l’estructura del flamenc, que són prou diferents als de la dansa contemporània.

Es va formar a Amsterdam i Brussel·les com a ballarí i a Barcelona en filosofia i creació multimèdia, i potser per això la seva ment s’entesta en indagar sobre els aspectes compositius de la música i del moviment –ho va fer amb Bach, amb Ligeti, amb Wagner...–, sense que cap d’aquests dos aspectes s’imposi a l’altre. “Tot el que posem a l’escenari ha de tenir un sentit o un ús, no m’agrada posar decoracions”. I aquesta finor quirúrgica que reconeix l’emoció musical sense deixar-s’hi empènyer, és part de la seva persona.

Seguint l’estela de Juan Carlos Lérida, amb qui va col·laborar en l’anterior peça, es planteja un treball sense estereotips de cap mena. “Jo no en sé de flamenc, ni m’interessa el seu tipus de moviment concret, però sí que m’interessen les seves qualitats: l’actitud, l’energia, els ritmes... es pot ser molt flamenco sense ballar flamenc!”

NO T'HO PERDIS: 10 coses per fer el Dia Mundial del Teatre