Qui coi és Miquel G. Font?

"Aquí, l’aire és el que separa la vida de la mort. És el darrer alè o l’aire que passa pel tubet de respiració artificial. La peça tracta de la mort com a transició. Aire és la metàfora d’aquest punt entre viure i no viure. És una imatge forta, però no deixa de ser molt real. Aquí, la dansa està massa conceptualitzada".

"La meva llei número 1 és que, si no tens res a dir, no parlis. Jo sempre treballo amb el real i vull que la gent hi connecti. Per a mi, la pitjor crítica seria “no he entès res”. Sense haver de ser perfectament racional, no té perquè ser conceptual. Hi ha coses etèries sense explicació que passen igualment: els sentiments, els instints... l’explicació científica no importa, el que importa és el que és".

"És el primer cop en molt de temps que no faig servir text. La meva línia és el “versatilisme”, no repetir-me mai, perquè, si no em renovo jo, qui ho farà? El vídeo cobra molta importància, és una pel·lícula en si mateixa, hi ha una coral en directe i la dansa apunta tan alt com m’ho permeten els ballarins. És un trasto molt complert sobre una temàtica molt crua que farà que tothom se senti identificat. Perquè l’art és comunicació".

"Vaig tornar fa dos anys, l’any anterior havia rebut el premi del Certamen Coreogràfic de Sabadell, que em va obrir moltes portes. Em sento molt agraït. Però Barcelona, amb un potencial i un talent enorme, té un problema de gestió. Per això com a coreògraf i compositor continuo treballant a l’estranger. Perquè jo vull que els meus ballarins siguin els més ben pagats d’Espanya".