[image]
[title]"De vegades, tota la vida sembla un puzle. Anem esmicolant-la per entendre'n el funcionament, però llavors encara el veiem menys clar perquè no en sabem el context, i cal tornar a reagrupar-ho tot". Resulta emocionant la capacitat de Sidi Larbi Cherkaoui per fusionar estils i cultures. No en va, ell mateix és fruit d'aquesta fusió -de mare belga i pare marroquí- i un dels millors coreògrafs actuals. Amb la seva visió integradora de llenguatges, estils i èpoques, a Puz/zle ens descriu el seu procés de recerca habitual: "De vegades vaig al detall però altres moments vull veure'n l'aspecte general. Per això moc els elements escènics, acostant-los i allunyant-los del públic i creant diferents perspectives, com si realment els espectadors tinguessin un zoom als ulls".
Els intèrprets de la seva Eastman Company ballen individualment en figures impossibles i harmonies corporals sorprenents, o bé s'agrupen generant organismes col·lectius com poderoses inflorescències. Després queden immòbils i deixen pas a una coreografia d'objectes que transforma l'espai: parets que roden o cauen, s'obren o es tanquen, fan de pantalla al món audiovisual o ens tanquen amb un mur infranquejable. En realitat, Puz/zle és una construcció doblement arquitectònica, "la dansa és arquitectura en ella mateixa, ja que comunica sentiments i transforma l'espai segons el seu posicionament".
Fruit de la col·laboració amb l'escultor Anthony Gormley són aquestes transformacions espacials que provoquen muntanyes de sensacions amb accent gairebé cinematogràfic. "M'agraden els documentals on s'observa la realitat de prop, però també les possibilitats que ofereix la ciència-ficció". És un joc de fer i desfer.
El Teatre Grec s'assembla molt a l'antiga pedrera d'Avinyó on va estrenar-se Puz/zle, "un lloc molt espiritual, arcaic i proper a la natura". De fet, el mateix espai va servir de punt de partida per a la creació. "Les pedres sempre són fragments d'altres unitats més grans i a la Carrière de Boulbon semblava que poguessis recol·locar els fragments escampats de roca fins a reconstruir la muntanya sencera, com si fos un puzle".
En tot cas, aquesta oposició a la fugacitat inquieta de la gent comuna les ha convertides en espectadores silencioses de tota la història humana. "Quan algú mor, hi posem una làpida de pedra. Les estàtues, les nostres cases, els temples, les escales... tot és de pedra. Fins i tot en espais d'alta tecnologia, el terra és de pedra". La pedra ens sobreviu i, encara que inorgànica, per a Sidi Larbi no és morta, sinó que té una ànima viva. "Amb tot el que han viscut, són un cúmul de saviesa. M'agrada imaginar el que ens explicarien". Bocins de secrets i endevinalles que Sidi Larbi escampa als quatre vents, i nosaltres, tot ulls i orelles, a penes podem parpellejar.