11 coses que t’hauran passat si vas en bici per Barcelona

Pedalegem, anem a bon ritme i ens sentim segurs però, de sobte... Zasca! Aquell carril bici que ens ha portat a tocar del nostre destí ha desaparegut com per art de màgia. Alguns no tornen i d’altres es tallen durant uns metres. Sí, tenim ja 116 km de carril i pel 2018 s’espera que arribem fins als 308 però, avui, això no és més que el 8% de la longitud total de la xarxa de carrers. Parades de bus, de metro... són alguns dels obstacles que passen per davant dels nostres estimats carrils. Amb tants talls, nosaltres, sempre, ens fem un embolic a la zona de Plaça Espanya, l’hotel Catalonia Plaza i la Gran Via.

Sabeu aquests sprints bojos que fan els ciclistes del Tour? Sí, aquells on tots mouen el manillar i el cos amb precisió per col·locar-se en la millor posició i no caure en l’intent. Doncs així ens sentim nosaltres quan pel camí ens creuem amb un d’aquests carrils bici estrets –molt estrets- i que, a sobre, són bidireccionals. El nostre preferit? El del carrer Londres.

Posem la directa. Baixem per Comte Urgell direcció al Mercat de Sant Antoni. Bé, hi ha carril bici i tot està en ordre. Ara, quan ja estàvem amb els ulls concentrats en el proper semàfor... pam! Uns mil·límetres i un cop de canell ràpid ens salven d’atropellar un vianant que anava a buscar la seva moto. ‘Tenies un ceda!”, ens diu. Tota la raó. Motoristes o, simplement, veïns que volen llençar les escombraries es veuen obligats a envair carrils bici com el d’Urgell per fer-ho. Hi ha marques a terra sí però, d’entrada, costa acostumar-s’hi.

“Aguanta, no canviïs encara, va, si-us-plau que em doni temps a creuar...”. No sé vosaltres però, nosaltres, ens repetim interiorment aquest mantra cada vegada que ens acostem a un semàfor que està, completament, banyat pel sol. Exagerats? Potser una mica. Ara, el dia que us toqui esperar que se us posi de nou verd el semàfor, reseu perquè hi hagi algun arbre a la vora i no us toqui de ple el solarro. Si no teniu sort, seran uns minuts de tensió i suor dignes d’una peli de Tarantino.

L’app ens diu que queden dues bicis a l’estació. Bingo! Arribes, les veus, entres en un estat de felicitat màxim i... tot es desinfla quan llegeixes el temut missatge a la pantalleta: “En aquests moments no tenim cap bicicleta disponible”. “Comor?? En tens dues!”. Res. El Bicing mereixeria un capítol a part. Seients que es mouen, frens i marxes que no funcionen, estacions plenes –o buides-... Ara el dia que tot surt de 10 –que també n’hi ha d’aquests- tornes a enamorar-te com una boja del teu estimat Bicing.

Heu rodat pel front marítim? Tot i el trànsit de locals i turistes, runners, patinadors i demés, s’acosta bastant al que podríem descriure com una sensació agradable. La brisa marina, el sol i l’aire lleuger que t’acompanyen... Però quan estem a punt de sentir-nos gairebé com dins d’un capítol de Verano Azul unes tanques grogues i negres trenquen el nostre estat d’èxtasi. Queden just a la zona del Club Natació Barcelona i, sí, són perfectes per avisar-nos que hi ha una entrada al gimnàs però... en serio no podíem trobar una solució més pràctica? Apareixen de sobte, envaeixen el carril bici i ens barren per complet el pas. Són perilloses!

La normativa dicta que les bicicletes han de circular per la part central del carril, prioritàriament el carril reservat a bicicletes i en cas que ni n'hi hagi, pel costat dret de la carretera, al costat de la vorera. Està prohibit circular per carrils reservats a altres vehicles (el carril bus i taxi, per ser més clars). Això implica que a carrers com Gran de Gràcia, Muntaner, Balmes o via Laietana als ciclistes ens toca anar pel carril central, per on circulen la resta de cotxes. No volem ser dramàtics però, nosaltres, sincerament, hi ha dies que patim per la nostra integritat.

Per molta ràbia que ens faci anunci d’Estrella Damm i el seu eslògan ‘Les petites coses’  hem d’admetre que és cert. Rodar pel Paral·lel, per Josep Tarradellas o pel passeig de Sant Joan o pedalar a la nit al nostre aire per qualsevol carrer i sense gent a prop... és un 'gustasso'. “Sóc la reina del món!”. Sí, ens sentim com Leo DiCaprio a Titanic. I, tot, gràcies a les petites coses.

“A mi 2”, “a mi 4”, “a mi, per sort, mai me l’han robat encara”. És el pa de cada dia. Feu la prova. Pregunteu a amics ciclistes quantes bicis els hi han robat. Si són noves, són caramelets molt sucosos. Si són velles, són un blanc fàcil per fer-se amb segons quines peces. Entre que trobar aparcament és una odissea perquè no n’hi ha gaires i està prohibit lligar-la a arbres, semàfors, bancs, contenidors, papereres, marquesines de transport i altres elements del mobiliari urbà i que vivim en una ciutat que sembla plena de lladres de bicicletes... nosaltres, hem desistit i hem optat pel Bicing.

El casc, la carmanyola, el seient, la roda...  després la gent s’estranya que portis tantes bosses? La vida del ciclista barceloní és dura, coi! Rieu, rieu. Si volem anar en bici, menjar com a casa i que no es robin a l’amiga de dues rodes, carregar-nos de bosses i accessoris és l’única opció.

Ara, si vosaltres no voleu cedir –ben fet- i us entesteu a conduir la vostra pròpia bici, segur que en algun moment us heu topat amb un odiós ascensor. Arribes a una oficina, casa, restaurant... i has de pujar la bici: opció 1, escales; opció 2, ascensor. Anem cap a l’amic mecànic però un cop obertes les portes, ens adonem que introduir-hi la bici serà un repte digne del millor contorsionista i acabarem més suats que les camises de Camacho.