Com els antics atletes o com una llegenda: la història de l'atletisme encara té en un pedestal el gran Abebe Bikila, que va guanyar la marató olímpica de Roma 1960 corrent descalç perquè les sabatilles que li havien donat no li anaven bé. Mig segle després, no cal tenir tanta mala fortuna per córrer com l'etíop llegendari.
Fa uns anys els prenien directament per bojos. Després, cridaven l'atenció. I, avui en dia, gairebé es confonen entre la massa. Encara fan aixecar alguna cella, però els 'barefoot runners' ja no se senten una espècie estranya. Potser sí que encara els posen el cartell d'excèntrics –o directament friquis–, però el cert és que cada cop hi ha més conversos a aquesta nova creença. És una moda –capaç de provocar estudis a l'INEFC, excentricisme o ha arribat per quedar-se?
La primera resposta dels corredors descalços és de manual: "Si sempre s'ha fet així!". Es tracta de córrer per instint, amb la nostra part animal. L'ésser humà, està clar, ha corregut molt més temps amb els peus nus –uns dos milions d'anys, amb l'aparició dels primers caçadors– que amb sabates, però això vol dir-ho tot o no vol dir res –oi que construïm les cases amb maons i no hem de caçar per menjar carn?–. Segon round.
Arriben els arguments contundents. Els qui corren sense sabatilles asseguren que així es lesionen menys, perquè la cadència del moviment es fa més natural i el cos pateix menys. Diuen que amb calçat senten que porten alces. El seu gran enemic és la cambra d'aire. Responen amb un "ha!" quan algú que en du diu que té mal d'esquena.
És clar que també hi ha escèptics, com en tota moda –o religió–. Ara que van perdent arguments, solen recórrer al "ja veurem d'aquí a un temps". Però en el que se'ls ha de donar la raó és que el 'barefoot' no és per a tothom, siguem sincers. I, fins i tot si heu nascut per això, cal començar amb calma. El primer dia es recomana no passar dels 400 metres –400, sí–, i deixar passar 48 hores abans de córrer 400 més. Si tot va bé, si les cames, les articulacions o l'esquena no es queixen massa, podeu atrevir-vos a completar un quilòmetre. Per què? Doncs perquè la musculatura que utilitzareu serà diferent, i donareu canya a parts del cos que fins ara descansaven tranquil·lament –quasi atrofiades– encara que féssiu maratons. Al cap d'unes setmanes podreu dir allò que "em fan mal parts del cos que no coneixia".
Les millors superfícies són la gespa o el paviment sense rugositat –tots cap al Fòrum!–. La sorra de la platja no és apta per a llargues distàncies, perquè faríeu treballar massa les articulacions. Quan ja tingueu una mica d'experiència, us podeu atrevir amb camins de terra.
Per acabar de convèncer els dubtosos, res millor que acostar-se a la segona trobada barefoot d'Espanya, aquest juny a Sant Joan Despí. Allà hi serà el Santi Ruiz, un andalús que s'ha convertit en gran divulgador d'aquesta modalitat.
Segurament allà us sorprendreu de quanta gent s'ha sumat a la moda abans que vosaltres. Són tants, que les grans marques han reaccionat i creat calçat minimalista que imita el córrer descalç. N'hi ha de transició –per acostumar-se– i per a tots els terrenys, fins i tot per a la muntanya. En podeu trobar en botigues com 5 Dedos, Corro como Kiero o Correr Cómodo.
Com que en això pot ser difícil començar, podeu provar amb grups com els de Cross Zircuit, de la mà de l'expert Zaraski, o directament amb un entrenador personal.
També podeu rebre consells de primera mà a través de la xarxa social de la Barefoot Tribe o The Barefooter, on hi ha pioners, com el David Lampón, que ja fa anys que endureixen la planta dels peus a base de quilòmetres.
