Els millors documentals d'esports

Poc més de nou minuts són suficients per portar-nos a somriure i a emocionar-nos de la mà de l’entrenador, els pares i, sobretot, dels catorze jugadors que formen l’equip petit del títol. Els nens del Margatània perden, no passen de mig camp, reben cinc, deu o vint gols en contra i encara no saben com és marcar un gol. I què? Doncs això diuen ells! Ja els faran quan siguin més grans. Entranyable i amb més força per transportar-nos a la nostra infantesa que la magdalena de Proust!

"En 1965, anar amb l’skate era com dir que t’agradava el hula-hoop. Era un esport infantil passat de moda. I si eres surfista estaves boig". Ho expliquen els Z-Boys, els integrants d’un dels grups més influents de la història de l’skate, el Zephyr Team. Ells, però, surfejaven i eren els reis, els rock stars, els nois dolents a qui tothom idolatra en secret. Es movien per Dogtown, una zona bruta i llardosa de Califòrnia, ‘un paradís!’. Agafarien l’skate per matar el mono de surf i inventarien un estil propi. El més curiós? Descobrir que l’origen dels skateparks es troba en una sequera que va viure Califòrnia i en les piscines abandonades de la zona.

Segur que més d’una vegada heu criticat des del vostre seient al Bogarde, Chigrinski o Douglas de torn. Què? Vosaltres ho faríeu millor? Va, sortiu a jugar!

Aquest documental parit pels genis d’Informe Robinson ens explica precisament això. Una història de conte, la d’un aficionat del West Ham, l’Steve Davis, que va complir el somni de qualsevol fan del futbol: vestir-se de curt i jugar al costat dels seus ídols. Davis se'n va cebar durant tota la primera meitat amb un dels jugadors de l’equip, Lee Chapman, i al tècnic del club londinenc no se li va acudir res més que convidar l’aficionat a sortir al camp i fer-ho millor. Pot ser que marquès un gol?

Atenció! Aquest ve amb estatueta dorada inclosa! ‘When we were kings’ es va emportar un senyor Oscar al millor documental l’any 1996. El protagonista? Muhamad Ali. Xulesc, guapo, negre, musulmà, activista i, a sobre, capaç de guanyar a qualsevol. Per una profana de la boxa com la que escriu, aquest documental és un vehicle perfecte per descobrir el carismàtic Ali. Ens mostra el combat que el va enfrontar al jove i, a priori, imbatible George Foreman. Ali era el negre militant, fanfarró i populista estimat per la gent d’Àfrica i Foreman representava l’establishment americà que arribava al Zaire gos pastor en mà! Si fins i tot alguns creien que era blanc!

Sabeu el que va fer l’Èvole amb el 23F? Un mockumentary! Doncs aquesta història sobre un mundial perdut ve a ser el mateix, un fals documental. És una perla que vam descobrir gràcies a l’OffsideFest, el festival de cinema documental de futbol que es fa a Barcelona. Mentre Europa lluita contra el nazisme, viatgem fins a la Patagònia i fins a un Mundial surrealista on els maputxes són els triomfadors del sarau. Mireu-lo i digueu-me innocent però ho confesso, jo, m’ho vaig creure.

L’etiqueta de documental esportiu li queda infinitament petita. ‘Once Brothers’ és la història d’una amistat, d’una selecció i d’un territori sacsejats per la guerra dels Balcans. Els protagonistes són el serbi Vlade Divac i el croat Drazen Petrovic, els –abans- germans del títol i emblemes de l’extinta selecció de bàsquet de Iugoslàvia. Caminem de la mà d’un Divac que ens explica com la final del mundial del 90 a Argentina capgira la seva vida. Els iugoslaus s’emportarien el títol de campions però un incident de Divac amb una bandera croata el convertiria en heroi dels serbis i enemic dels croats. Petrovic, fins ara inseparable, deixaria d’agafar-li el telèfon. L’escena de Divac caminant pels carrers de la Croàcia actual i atraient totes les mirades –i encara algun insult- és colpidora. Aquest, és un dels 30 documentals que la cadena ESPN va fer dins de la magnífica sèrie 30 for 30.

Vladimir, Casagrande i... el doctor Sòcrates. El treballador, el rebel i l’intel·lectual. Tres jugadors de futbol. Més que això! Emblemes d’un dels equips més populars de Sao Paulo, un Corinthians que va protagonitzar una revolució democràtica en plena dictadura militar al Brasil. La història d’aquest equip que es va convertir en veu d’un poble la recull ‘Democracia em preto e branco”. Tot i les veus que els criticaven per barrejar futbol i política i la censura del moment, el club paulista s’estampava un ‘Democràcia Corinthiana’ a la samarreta i saltava al camp amb una pancarta on es llegia: “Guanyar o perdre però sempre amb democràcia”. Això sí que és mullar-se! Ah i es va emportar el premi Thinking Football 2015 al festival de cine i futbol que es fa a Bilbao i del guardó al millor documental de l’OffsideFest 2015!

Els que es posen davant del volant d’un Fórmula 1 estan fets d’una altra pasta i més un Ayrton Senna que tenia per mantra: “Si no vas a buscar els forats per avançar no ets un bon pilot”. Ell, sempre s’arriscava. Captivava, era un superestrella inconformista i a ‘Senna’ ens acostem a la seva vida des del seu debut fins a la seva mort a la corba de Tamburello, a Imola. Confirmen que la F1 ha canviat un piló, que abans era una cursa, sobretot, de pilots –i no tant de cotxes- i l’únic que grinyola una mica és l’excessiu paper de dolent de la pel·lícula que se li atorga a Alain Prost, rival de Senna. L’últim revolt del brasiler se’ns presenta sense cap mena de morbo ni d’artifici, des de la càmera del cotxe de Senna i amb només el soroll del motor de fons. Pell de gallina.

Atureu-vos abans de dir que ja ho sabeu tot de Leo Messi. Sí, és el millor jugador del món però les seves escasses aparicions públiques i el seu estil parc en paraules fa que sigui gairebé un misteri. Aquí també parla poc perquè, sobretot, escoltem a aquells que van ser els seus primers companys al Barça, els jugadors de l’infantil B. Ara, futbolistes al Tiana o al Girona, enginyers, monitors... amb un camí totalment diferent del crack argentí. Entre ells un senegalès, Diong Mendy. La trobada entre ell i Messi ens ensenya, per fi, la cara més autèntica de l’argentí. El ‘Marcats per Messi’, forma part d’una sèrie de documentals de TV3 (Marcats pel 21 o Més enllà de Leverkusen per exemple) que val la pena visionar!

Deixeu de negar-ho, política i esport estan infinitament lligats. 'Red Army' ens porta la història de l’Exèrcit Roig, la selecció nacional d’hoquei gel de l’URSS i a través de material d’arxiu, entrevistes als protagonistes i dosis d’ironia, nostàlgia i fins i tot vergonya, ens mostra com l’URSS va convertir l’equip en la seva arma de propaganda més efectiva. L’equip brilla fins que se l’imposa un comissari polític com a tècnic i, mentrestant, l’URSS evoluciona fins a acostar-se a la Rússia actual. El capità del grup, Slava Fetisov és l’estrella i passa d’heroi a enemic polític quan marxa a jugar a terres capitalistes. Podeu llegir aquí la crítica de 'Red Army'

Rugbi en cadira de rodes! A ‘Murderball’ coneixem la història dels integrants de la selecció dels Estats Units de rugbi quadriplègic. L’esport no té res de tou i ells menys. Sobre unes cadires que són pràcticament irrompibles juguen a un rugbi físic i brutal i ens parlen de com van arribar fins aquí, del seu camí cap als jocs del 2000 i de la seva rivalitat malaltissa amb el Canadà i el seu tècnic Joe Soares. Soares, és una de les perles del film. Abans era jugador dels EUA però es passa al bàndol contrari quan veu que el deixen de convocar. El millor? Que no victimitza a uns protagonistes que se’ns mostren tal com són, naturals i barroers. Alguns, de tan energúmens com són fins i tot se’ns fan antipàtics.

Arriscat, boig, temerari, estúpid, heroi. Digueu-li com vulgueu. El francès Philippe Petit va caminar entre les torres bessones del World Trade Center i ho va fer sobre un filferro. De fet, al documental diuen que s’hi va estar durant 45 minuts fent equilibris. Malgrat no tenir imatges en moviment de la gesta de Petit, les veus dels protagonistes, la música i el material gràfic ens capbussen en un thriller que ens té en tensió fins a un final que, en realitat, ja coneixem. Ara, esperem amb candeletes l’estrena d’una nova visió ficcionada sobre la gesta de l’equilibrista protagonitzada per Joseph Gordon-Levitt, The Walk.