Rivalitats esportives barcelonines

Per a molts és LA rivalitat. Barça i Espanyol es van enfrontar per primer cop el 1900, poc després que es fundés el club blanc-i-blau. Ara, les diferències entre uns i altres han anat transformant-se al llarg dels 100 anys que dura una enemistat que segueix ben viva. Els més joves tenim un record inesborrable: el Tamudazo. El 23 de l'Espanyol va 'deixar' sense lliga un Barça que no va fer abans la feina que li tocava. Entre els aficionats... de tots els colors. Culers que no suporten l'Espanyol i d'altres que diuen que el rival és el Madrid. A Can Perico hi ha menys dubtes: 'al Barça ni aigua'.

"El rival per antonomàsia és l'Europa. De fet, després de la fusió i un cop constituïda la U.E.Sants el primer partit amistós que es va jugar va ser contra l'Europa", diu la Montserrat Dot, primera dona a formar part de la junta del Sants. Els blanc-i-verds i els escapulats, uns a Sants i els altres a Gràcia van signar una de les rivalitats més acèrrimes –i sanes- de la primera meitat del segle XX en el futbol barceloní amateur. Ara, els abans inquilins de Magòria somien amb tornar a Tercera i reviure uns derbis calents però, també, entretinguts.

Els escapulats no tenen un sinó dos rivals en el punt de mira: el Sant Andreu, un altre històric del futbol català. "És una rivalitat que, al meu parer, a més de sana, té un component històric: són la Vila de Gràcia i el poble de Sant Andreu de Palomar. T'ajuda a conèixer la història de la ciutat de Barcelona i té aquest toc romàntic del seguidor de futbol del seu equip de tota la vida, d'abans que l'esport es massifiqués tant. El dia en què s'enfronten és bonic veure a la ciutat samarretes quadribarrades i escapulades en comptes de les del Barça", explica el Xavi Rodríguez, periodista i seguidor dels andreuencs. Una visita al Narcís Sala o al Nou Sardenya en un Europa – Sant Andreu és un must per qualsevol que defensi el futbol de sempre, són dos dels equips que més massa social apleguen!

Martinenc i Horta són els clubs més potents del districte d'Horta-Guinardó. Jugadors i aficionats viuen a poc més d'un parell de parades de metro, es troben, es veuen i al Feliu i Codina i al Guinardó es deixen la veu per animar als seus. "Són dos clubs històrics de la ciutat que s'han enfrontat mil i una vegades i que tenen el plus de compartir districte. Ara, en l'àmbit esportiu, l'Horta està uns esglaons per sobre fruit d'un projecte més sòlid i d'un pressupost més generós", puntualitza en Sergi Ruiz, periodista que ha cobert durant anys la informació esportiva d'Horta-Guinardó.

Passem a la pilota taronja i a comptar en triples i tirs de dos. A Barcelona també es remena amb força i entre els diferents barris batega més d'una rivalitat. A Hostafrancs s'ubica el Basquet Ateneu Montserrat (BAM) i a Sants el JAC. Ara els sèniors no comparteixen categoria però la rivalitat segueix respirant-se als carrers del districte. "Quan jugava el JAC en el mini sempre era important enfrontar-nos al BAM: era el derbi. Ens enfrontàvem a pista amb molts companys d'escola que, en aquest cas, es convertien en rivals", recorda en Roger Grimau, exjugador del Barça i ara, entrenador del primer equip del JAC Sants.

Tots dos són jesuïtes però, també, s'han convertit en rivals a la pista de bàsquet. Era sobretot als anys 70 quan als derbis entre Sant Igansi i Casp saltaven espurnes. Uns eren els pijos de la part alta de Barcelona i els altres eren els progres. Xocaven i presumien orgullosos del seu paper. Ara aquesta enemistat ja ha quedat una mica enrere però els més vells de la classe encara la recorden!

En el món casteller, tot i que competeixen contra ells mateixos, la rivalitat també existeix. A les places barcelonines els primers a començar a pujar pilars i castells amb folre i manilles van ser els Borinots de Sants i els Castellers de Barcelona. S'entén, doncs, que la rivalitat hi sigui. Ara són ja sis les colles que carreguen i busquen arribar a la gama extra.

Els Egales van ser els pioners, els primers a agafar la quaffle, buscar l'snitch i fundar un club de Quiddicth a Barcelona. L'Alex González va vestir primer la samarreta blanc-i-blava dels Eagles però, després, va crear un nou equip: els Wyverns. Vestits de verd, a l'estil d'Slytherin, entrenen cada diumenge al Besòs amb anelles que han fet ells mateixos amb pvc. Són els dos equips de la ciutat, els jugadors es coneixen, han compartit escombres i es nota. Vulguis o no, quan es troben, els partits sempre tenen un puntet més d'emoció!

Els Centres Esportius Municipals fa anys que s'han posat les piles i estan a l'altura dels gimnasos més complets de Barcelona. La pregunta és fàcil, sou de DiR o de CEM? És com triar entre la Nutella i la Nocilla o el Cola Cao i el Nesquik, un cop et treus el carnet d'un és com si te l'haguessis tatuat al cor. Ara, nosaltres us recomanem que, abans de triar, proveu els dos. Un cop vistes i espremudes les instal·lacions poseu-vos la samarreta d'un i no us la traieu.

En aquest cas, la cosa va de rutes i runners. Si fem un top3 d'itineraris preferits on sortir a córrer, el Passeig de les Aigües i la Diagonal es barallarien fins a l'infinit pel número 1. Ambdues tenen amants i detractors. A les Aigües ens oblidem de l'estrès de la ciutat, respirem una mica millor i trepitgem quelcom semblant a muntanya. Ara, anar-hi en transport públic és pràcticament una odissea. I si hi pugem corrent, ja es converteix en una sortida de més de dues hores. A la Diagonal? Cotxes, semàfors, soroll, una munió de gent i planisme elevat al cub. Això sí, ben comunicat i còmode. L'amor a una o altra ha creat dos tipus de corredors preparats per defensar la seva fins on calgui.