TriVolle: l'esport que ho petarà el pròxim estiu

El tres fa referència al nombre de tocs que podreu fer amb el vostre company abans de tornar la pilota a la xarxa! El TriVolle ens arriba des dels Estats Units –on es coneix com a Spikeball- i si ha aterrat a casa nostra ho ha fet gràcies a l’empenta de la Natalia i la comunitat TriVolle Spain. “Durant un any vaig viure a Chicago. Allà, un dia, vaig trobar-me amb un campionat d’spikeball, vaig començar a parlar amb els nois que ho portaven, em van ensenyar com jugar-hi i vaig acabar marxant a casa amb un set de TriVolle: una xarxa i una pilota”, ens explica. I d’aquí a jugar-hi per Espanya, ensenyar a desenes de curiosos, parlar de nou amb els nois nord-americans, crear TriVolle Spain i començar a moure-ho amb una amiga al setembre del 2016.

Una xarxa rodona amb cinc potes i una piloteta groga. És tot el que es necessita per començar a jugar aquest esport. Ho agafeu i ho planteu a una platja o a un parc i ja podeu començar a sumar punts. S’hi juga en duples, així que us caldrà també company de viatge i equip rival. “Necessites ben poc per jugar-hi. Portes el set a la motxilla i quan vulguis i on vulguis el treus. A més, és un esport que s’adapta a tot tipus d’edats o nivells. Depèn de com t’ho prenguis pot ser esport o joc. El que compta no és tant el físic sinó la intel·ligència, la tàctica o la compenetració amb la teva parella”, afegeix. Vaja, que encara que sigueu dues noies amb poca força i tingueu davant dos porters de discoteca... teniu opcions de guanyar!

A Barcelona, el 'corresponsal' de TriVolle és l’Oriol, que manega un grup a meetup i organitza trobades: són dissabtes o diumenges que es passen ‘trivollejant’. “Vaig fer un erasmus i vaig coincidir amb una noia nord-americana que organitzava trobades per jugar i em va agradar. Vam anar jugant i practicant amb un grupet i, a mesura que milloràvem i que passava a ser més competitiu, m’hi vaig enganxar”, ens explica. Ens sumem a un matí de TriVolle i ens trobem a la platja de la Nova Icària a les 11 del matí. Primer toca aprendre l'abecé de l’esport: l’objectiu és arribar a 21 punts -tot i que les partides s’han de guanyar per més de dos – la xarxa es posa a terra i la idea és colpejar la pilota, enviar-la cap a la xarxa i que, un cop torni a enlairar-se, al rival li sigui impossible tornar-la. Se sumen punts quan l’altre no pot respondre-hi! “Quan comences a jugar a tothom li surt instintivament tornar-la a la primera. Però el que has de pensar és que has de jugar en parella i pots fer fins a tres passades amb el teu company d’equip abans d’enviar-la de nou cap a la xarxa. Les parelles que juguen en equip són les que guanyen així que la connexió és clau”, afegeix la Natalia.

Ja ens ho havien avisat. És un esport de picats. I siguem sincers, què és el que més ens enganxa quan juguem a 'algo'? Poder-nos picar i picar i picar... juguem una partida, acaba ràpid i ja tenim el cap fixat a la xarxa i amb ganes de tornar-li a donar a la piloteta. El més difícil? El que ens deien! Adonar-nos que juguem en parella i que si la toquem entre els dos -fent un màxim de tres passades- els hi acabarem fent més difícil la vida als rivals. “Penseu a tocar-la a vegades més suau, d’altres més fort... has d’intentar donar-li, també, quan estigui més baixa… Si bota dos cops sobre la xarxa... Mec! És dolenta i el punt és pels altres!”, ens adverteixen.

Una bona notícia? Podem colpejar la pilota amb qualsevol part del cos! A alguns els hi va bé, fer-ho amb el peu… a d’altres amb el cap! “No és fàcil, és un recurs més. El que es veu més és gent que li dóna amb el pit. Has d’estar 100% concentrat i molt atent, movent-te, tirant-te a terra…”, diu l’Oriol. Això sí, hem d’evitar el contacte: res d’intentar estirar de la samarreta a l’altre, empentar-lo o molestar-lo perquè no la torni: es repetirà la jugada. “És un esport molt honest, de ser persones. Quan hi ha una acció dubtosa, tothom reconeix quan ha fallat perquè a nivell més recreatiu o d’oci no es juga amb àrbitres”, puntualitza la Natalia. A més, un cop s’inicia la partida “no hi ha límits ni costats... és a dir, podeu rotar, moure-us de posició...”, ens expliquen.

Al principi, les partides es fan més curtes però a mesura que guanyem en habilitat i que ens fem més amb el joc, la cosa s’allarga i ens hi estem pràcticament uns 20 minuts per proclamar un guanyador. “Fins i tot la gent que no està acostumada a fer esport, de seguida li agafa el punt i hi pot jugar. A més, el fet de jugar en parcs o a la platja acaba per convertir-se en un afegit. No hi vas només a jugar: un porta la guitarra, l’altre unes cerveses, xerres amb uns i altres, fas esport... Què més necessites?”, ens diuen. Nosaltres ens hi passem gairebé tot el matí. Som quatre i fem fins a 8 partides, anem canviant de parella i, a poc a poc, notem com millorem -una mica- el nostre joc. Al costat, ens rodegen xarxes i més xarxes de vòlei. “Molts ens veuen jugar i s’animen a provar-ho i, com vénen del vòlei, agafen força de pressa la tècnica del TriVolle”, explica l’Oriol.

Si us ha entrat el cuquet i voleu fer-vos amb un set, podeu enviar un mail a trivollespain@gmail.com o buscar-los a Facebook. Ara, la idea des de TriVolle Spain és moure-ho per diferents ciutats de l’Estat i organitzar esdeveniments a platges i parcs per promoure-ho com una activitat més d’oci. “Som un dels països amb més kilòmetres de platja i més dies de sol... tot convida a jugar a un esport així. També, volem constituir-nos en associació i quan siguem més els que sapiguem com jugar, mirarem de crear campionats”.