10 grups i artistes de música emergent que heu escoltar aquest desembre

El nom artístic triat per aquesta jove banda madrilenya dóna moltes pistes sobre el seu estil i les seves intencions: Nebraska és el títol d'un dels discos més perfectes de Bruce Springsteen, i remet a l'interior dels Estats Units. Per tant, a ningú li sorprendrà saber que fan folk-rock des 2017. Ara bé, el seu estil no és exactament sobri, ni sec, ni tampoc nostàlgic del rock clàssic americà. De fet, les cançons de Nebraska tenen un color pop contagiós, estan sostingudes per instrumentacions imaginatives i per harmonies vocals exuberants, i aquest entusiasme –que de vegades recorda a l'enyorat Donosti Sound dels 90– es va perfilant amb més claredat a mesura que avancen en el seu camí: el 2019 van publicar el seu primer àlbum, 'Las aventuras de todas partes', i en els seus nous singles de 2021, 'La función' i 'Sueño erótico', sonen encara més exultants, una invitació a ser feliç.

No són exactament unes nouvingudes. El trio The Crab Apples va publicar el seu primer àlbum, 'Right here', el 2014, en el segell Discmedi, i quatre anys després van publicar el segon, 'Drastic mistake'. Estem davant d'una formació amb les idees clares i experiència de sobres, però això no vol dir que ja ho tinguin tot fet. En realitat, Carla Gimeno, Laia Alsina i Laia Martí, tres amigues de Barcelona, ​​han anat avançant amb cura i amb paciència en el perfeccionament del seu estil, un pop psicodèlic en què es barregen guitarres i producció electrònica, i que tendeix simultàniament a la malenconia i a la dansa. En 2021 han publicat el seu tercer àlbum, 'CRAP', i en la seva nova cançó, 'Hay luz', el joc de colors i emocions és cada vegada més intens.

Carla Lourdes és una cantautora de perfil clàssic: va començar amb la guitarra acústica i la seva veu, imaginant melodies agradables sobre acords dolços –i de vegades fins i tot xiulant per sobre–, però el 2021 ha fet un salt endavant: les seves cançons tenen ara una producció més rica, ornamentacions que omplen els espais i aporten més color a les seves idees. El trajecte ha estat curt ara per ara –el seu primer single, 'Sinergia', és de 2020–, però el salt fins a 'Si es contigo' i 'Plan de altar', les seves dues últimes cançons emmarcades en un pla més ambiciós que porta per nom 'Sin instrucciones', és gran: ara Carla Lourdes aspira a consolidar un folk-pop modern que gira al voltant de temes quotidians. El seu últim llançament és 'Canción pa' seguir viviendo', amb Raúl Ben. Música que vol curar l'ànima.

Va néixer a Austràlia i ara resideix a Barcelona, ​​però si escoltes a Mel Brennan potser et pugui dur a confusió, i podries pensar que és brasilera, ja que el seu estil està molt proper a la bossa nova. En essència, Mel és una cantautora amb gust per les melodies lànguides i els arranjaments exòtics, un continuadora en el temps del folk àcid dels anys 70, però la seva fascinació per la bossa va arribar molt aviat, i ha començat a impregnar totes les seves composicions, que porta creant des 2017. I encara que pel seu estil pugui semblar que és una compositora amb afany evasió, res més lluny de la realitat: Mel tracta sobre qüestions socials i mediambientals, és una cantautora compromesa que ja té en el seu compte un àlbum, 'Half lifes', i diversos singles ideals per a submergir-se en un estat malenconiós, l'últim dels quals, ‘My guitar over HR', tot just s'acaba de publicar.

Ricci Nostra reuneix diverses influències en les seves cançons: la del rock americà dels 80, la del folk psicodèlic dels 70, però sobretot el del rock argentí de Luis Alberto Spinetta i Gustavo Ceratti, dos dels seus ídols. Ricci Nostra es manté fidel als seus orígens porteños i la seva música és una trobada entre tradicions i elegants detalls de producció, com guitarres líquides, baixos polsants i melodies que recorren la cançó com si fossin espirals carregades de metàfores. En 2019 va publicar el seu primer àlbum, 'Jinete de conejos', i en 2021 ha progressat encara més en la maduresa de la seva proposta amb 'La maldición del amarre', un disc singular, enigmàtic i estrany, però que t'atrapa sense remei.

Paula Koops, el projecte artístic de la madrilenya Paula López, és un símptoma clar que indica que hi ha un nou revival en marxa: el del pop-rock de principis de la dècada de 2000. Paula va iniciar la seva carrera en solitari a principis de 2021, i les seves cançons estan marcades per la influència de la música de la seva infància, la d'artistes com Avril Lavigne o els moments més pop de Green Day. De moment, Paula Koops ha publicat quatre singles, així que cal estar atents als seus moviments futurs, ja que la producció de cada peça progressa a mida que es suma una nova proposta: guitarres més rodones, melodies més èpiques, emocions més intenses ... i fins i tot veus tractades amb autotune, perquè la nostàlgia no està renyida amb l'actualitat.

El valencià Rafa Ballester, més conegut com Erre, porta publicant cançons des 2019, i des de llavors fins ara mai ha amagat les seves cartes: estem davant un cantautor de tall clàssic que busca sobretot la senzillesa –el seu nom artístic, simplement la seva inicial, és significatiu en aquest sentit–, l'emoció i l'harmonia entre textures acústiques i elèctriques, en la línia dels seus herois, com Quique González o Andrés Calamaro. És autor d'un àlbum ja una mica llunyà, 'Menos es más' (2018), però això no implica que s'hagi quedat callat. En els últims mesos no ha parat d'editar noves cançons, sobretot col·laboracions amb amics com BER ('Colmillos'), Cheti ('Coco bipolar') o Alex Wall (‘dulce veneno’), una forma d'ampliar els seus horitzons creatius sense renunciar a la seva rotunda personalitat.

Margo, la dona darrere del projecte Sealskin, és una autèntica artista del món global: va néixer a Rússia, té arrels armènies i mongoles, resideix a Barcelona, ​​però el seu pop aspira a expandir-se amb l’amplitud del cosmos gràcies a una producció electrònica tan futurista com mística. En una primera escolta, les referències semblen bastant clares: Björk, Sevdaliza... Però ha acumulat tantes cançons en els últims quatre anys, i el seu ritme de producció és tan veloç, que en realitat hi ha molt més en l'estil de Sealskin. El que busca és una connexió entre la tradició –músiques sorgides dels confins més distants de la Terra–, l'elegància de les harmonia de jazz, i les textures brillants del trip hop, l'ambient i l'electrònica exploradora. Ella et convida a viatjar, i val la pena pujar a la seva nau espacial.

La història recent de Ley ha estat prou intensa com per inspirar un canvi profund en la seva música. Quan es van activar les alarmes de la pandèmia, va decidir traslladar-se de Barcelona –on tenia una fructífera carrera com a DJ, tendint ponts entre el techno i l'indie, cosa que li ha portat a col·laborar amb bandes com Sidonie o Second– fins Toronto, al Canadà, sense saber que la quarantena de la ciutat seria una de les més llargues del planeta. Allí va passar vuit mesos de confinament, repensant la seva proposta i buscant inspiració en un exterior desolat. El primer resultat del seu canvi creatiu, ara com a cantant i productora, és 'Purple haze', una peça de pop psicodèlic amb sintetitzadors brillants, avançament del seu àlbum 'YYZ', que promet ser una de les experiències sòniques més vibrants de l'any que ve.

És possible trobar punts de trobada entre l'estètica del trap i el so del rock? Nevo Angel afirma que sí, i a més el porta a la pràctica en una proposta artística que uneix les bateries frenètiques i les guitarres afilades de el rock dels 80 amb les veus autotunejades i el fraseig de les cançons urbanes de l'última generació. En la línia de bandes com Cupido, Nevo Angel sona com si Cecilio G. acceptés ser el cantant de Guns N 'Roses, o alguna cosa semblant. L'any 2021 ha estat frenètic per a ell –ha llançat set singles i un àlbum, 'Eclipse'–, i els resultats han estat satisfactoris: ara ha trobat el seu espai propi, i el futur que té per davant és brillant.