10 grups i artistes de música emergent que heu de conèixer aquest novembre

Alison Darwin és un trio que us portarà molts records nostàlgics si vau viure la dècada dels 90 o si, directament, heu seguit l’evolució recent de l’indie-rock. El seu so és cru, elèctric i ferotge, una mena de revisió actualitzada del grunge amb percussions poderoses, guitarres que fan mal i la carismàtica veu de Laura, la seva 'frontwoman'. Alison Darwin es van formar el 2017 i han evolucionat el seu so, polint-lo, fent-lo més compacte, i en el seu primer disc, publicat aquest mateix any, també han pres la decisió d’escriure totes les lletres en castellà. El rock no ha mort, està en viu en les seves mans.

Iglú és una nova banda de Barcelona que perllonga la tradició del pop-rock cantat en català, però que practica un so actualitzat, molt en sintonia amb els moviments més recents de l’escena indie-rock britànica. Entre els seus referents citen bandes com Foster the People, Two Door Cinema Club, Tame Impala o, en un àmbit més proper, Love of Lesbian o Carlos Sadness: cançons amb una decoració sensual, amb tocs de psicodèlia i melodies que es queden registrades a la memòria. El seu primer àlbum es titula 'IO', en referència a una de les llunes del planeta Júpiter.

Aquest jove cantautor va néixer a França, canta en anglès i resideix a Barcelona. Estem, per tant, davant d’un creador nòmada que practica un tipus de pop-folk estival, relaxat i molt cosmopolita. La primera comparació que us pot venir al cap és la de Jack Johnson: Seb Heart és un enamorat del surf, del mar i del sol, però el seu caràcter és molt més flexible, i les seves cançons s’omplen de matisos interessants de lounge, psicodèlia i músiques tropicals, del Brasil i del Carib. Estem en plena tardor, però si l’escolteu, serà com estar de vacances a la Costa Brava.

River Omelet és, fonamentalment, la connexió entre tres veus meravelloses: la de Gina Woods, Elisenda Haddock i Lluís de Puig. Porten poc temps fent música junts, ja que la banda es va formar el 2020, però ja demostren una gran maduresa i un tipus de so que els fa dialogar amb el passat més remot de la música folk i el seu present més psicodèlic, és a dir, tot el que va des de The Carter Family a Animal Collective. Estan en una fase d’expansió creativa molt ambiciosa, un cop enllestit el seu primer disc, “Come in, you’ll see the flat”, que van editar a finals de 2020, i en tot el que fan brillen unes harmonies vocals portentoses.

Besmaya és un duet amb arrels a Barcelona i Sant Sebastià, però que al seu cor se senten plenament britànics. Les seves cançons estan en sintonia amb el millor indie-pop anglosaxó, eufòric, colorista i entusiasta, de vegades amb acceleracions pròpies del punk, i gairebé sempre donant una sensació d’intimitat i intel·ligència en les lletres que els ha fet conquerir poc a poc una base de fans creixent i fidel. El seu nou single és 'Matar la pena', una col·laboració amb una altra de les bandes fortes d’Acqustic en aquests moments, Mälmo 040.

Amb aquest nom, hom diria que són una banda sueca, i que estan en la tradició del folk-pop acústic que es practica als països nòrdics. Bé, no és exactament així: Mälmo 040 és un quartet de Barcelona que es va formar el 2016, i que lentament ha anat donant forma al seu llenguatge musical, que efectivament en té molt de pop-rock amable i sensible, però on sempre apareix una guitarra amb un efecte de distorsió o uns acords envolvents. Acaben de publicar el seu nou EP, 'Último asalto', i us agradaran moltíssim si ja sou fans de bandes com Love of Lesbian o Vampire Weekend. Un valor segur.

The Noises no és una banda nova. De fet, ja tenen 15 anys de trajectòria, sempre en l’àmbit independent, com a part integral de l’actiu underground de Madrid, la seva ciutat. Però aquest 2021, el duet ha decidit transformar el seu so i el seu missatge arran dels canvis i les emocions provocades per l’actual situació post-pandèmica. De la seva experiència han tret vàries cançons que formaran part del seu nou projecte en marxa, 'Canadà', un recull de quatre temes on practiquen un pop panoràmic, melancòlic, amb melodies èpices i arranjaments de vent i metall. Pop èpic per a temps difícils.

És una de les joves sensacions del pop urbà, un cantautor electrònic, amb bases trencades, la veu modificada amb l’efecte de l’autotune i una capacitat d’observació excel·lent que el permet crear peces on es mesclen la tecnologia més lúcida, les lletres costumistes i referències al tedi, l’ansietat, el materialisme i l’hedonisme del nostre temps. Liz Forte ja ha acumulat alguns hits en plataformes de reproducció, però era és el moment del gran salt amb el nou EP “Ansiedad” i el nou single “Britney”, on poc a poc s’allunya del so típic del trap per entrar en el del pop, però amb la mateixa qualitat de sempre en les lletres.

La veu de Gizelle t’envolta des de la primera nota: és poderosa, té caràcter, un timbre preciós, i la fa servir amb intel·ligència, al servei de cançons romàntiques, amb un toc èpic, on s’acompanya del piano i de bases electròniques. Ho té tot per emocionar, i això que sembla tan difícil, ella ho fa amb gran facilitat, transmetent els seus sentiments amb força i passió. La seva nova peça, 'Contigo lentamente', parla de les etapes d’un enamorament, des del primer contacte fins a la tempesta final. El seu estil és la balada difícil d’oblidar.

Es defineix com un artista sense gènere musical determinat i defineix el seu estil com 'genderless music'. És a dir, no hi ha regles en el sistema de creació d’aquest artista original de Granada, però que passa molt del seu temps a Berlín. García Picasso va començar a treballar en el circuit del pop urbà, però poc a poc ha anat trobant un espai únic on es mesclen pop electrònic, trap, flamenc, música electrònica de ball i R&B amb textures psicodèliques. Un artista original, profundament inquiet, que és capaç de fer qualsevol cosa, i tot és boníssim.