Crítica de 'L'horitzó primer'

Joan Todó
L'Avenç
184 pàg. 18 €

Un escriptor de 35 anys torna al seu poble, a casa els seus pares, perquè a la capital no troba feina. El poble és la Sénia, l'home és l'autor, en Joan Todó, i la narració, autobiogràfica. En Todó té, com a mínim, dues armes poderoses: un periple vital que el fa alhora vilatà i foraster del seu poble -aquesta disjuntiva, aquest espai que s'obre és el lloc que li permet acarar-s'hi sense embuts- i, sobretot, una escriptura diàfana que llisca fina, un estil moltes vegades transparent -aquell estil tan difícil de cultivar-, que es posa al servei del moll de la qüestió: mirar d'entendre's explicant la pròpia circumstància, i viceversa.

Comença: "Jo sóc l'Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen". En Todó utilitza l'artifici del desdoblament per evidenciar el conflicte generador que rau dins de l'autor: és la mateixa persona el qui viu i el qui escriu?

A resultes d'això, gran part del llibre està en segona persona del singular i apel·la directament al lector, l'involucra en el lloc i la peripècia, en la història de la Sénia. Un racó de món amb grans personatges -lo Tigre del Maestrat, la Pastora, el virrei Bonet- i moments -camp d'aviació nazi, l'esclat del moble, elsbouseterns-.Todóemociona quan parla de les guerres carlines amb un fantasma, quan recrea la nostàlgia de després de la Festa Major, quan descriu com el temps ho arrana tot. Recorda Sebald en les digressions històrico-erudites, Jordi Lara per la mirada renovellada a la tradició i el Pedro Páramo per la fantasmagoria i la desolació que l'amaren. Sí, la portada no li fa justícia i alguns passatges descriptius sobren: i què? Val molt la pena.