Demà no és mai

Demà no és mai
Francesc Garriga
AdiÀ edicions
146 pàg. 18 € Mestre de poetes: Francesc Garriga (1932-2015), l'artista vital que coŀlecta la llum d'aquest nostre món de sords en una poesia que, com diu Marc Romera a l'epíleg de la bella antologia 'Demà no és mai', "satisfà (a base d'insatisfacció) el lector que prefereix banyar-se al riu o al mar, on l'aigua mai no és la mateixa malgrat que els marges la facin passar sempre pel mateix adreçador". Els ardits Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona han triat 87 poemes dels dotze llibres que Garriga va publicar entre el 1959 i el 2014, més alguns d'inèdits. Ha estat una feinada que cal celebrar perquè, d'alguns dels llibres, no en quedava un sol exemplar.

La mostra dóna fe de la veu marcada del mestre, de la seva visió (irònica) de la problemàtica del món consignada per la tragèdia universal i no pel bec d'un individu sol i afligit. En tot cas, Garriga pauta la solitud per fer somriure les ombres. El silenci flegmàtic, el present com a únic temps possible (i esqueixat), la paraula que ens aïlla i ens dóna ales per subvertir tòpics i jugar líricament amb la frustració, la certesa sempre latent al costat del recel, la metaescriptura com a sistema de coneixement del món -i d'un mateix-, escriure per fretura de dir i no per vomitar falòrnies: temes que cavalquen l'experiència dels anys, que s'imposen en instants concrets de la vida i que un dia volen traduir-se en paraules.

La poesia de Garriga té, entre altres virtuts, l'aptesa de fer suspendre el judici al lector amb un llenguatge empatxat de fresca modernitat. Descompassat amb la fletxa del temps, de vegades el poeta tresca la melodia sincopada i el ritme trencat, com els poliritmes africans, com una marxa burleta que viu el metrònom entre la solemnitat d'un pensament segur i l'atzar que tot ho desbarata. Afinat espiritualment, detractor del verbalisme i la faramalla, fart de la poesia que només juga amb les paraules pel seu so, i indiferent a la lírica que cercla cànons gastats, Garriga és l'Aristòfanes del segle XX i part del XXI: un poeta que ens fa viure millor. "Sóc un animal, això sí. M'agradaria ser un gos. Un gos de casa bona". No, senyor Garriga (i perdoni que el contradigui): vostè és una bèstia exorbitant.