Als anys setanta del segle passat, l'aparició del detectiu d'origen gallec Pepe Carvalho als carrerons del Barri Xino va posar Barcelona en el mapa de la novel·la negra en una època en la qual el gènere negre no passava pel seu millor moment en aquest país. A la censura imposada per la dictadura, que durant gairebé quaranta anys havia fet impossible l'aparició de novel·les amb un fort component de crítica social, a l'estil del 'hard boiled' nord-americà, s'hi sumava el menyspreu de les elits literàries envers un gènere titllat de menor, com recordava Manuel Vázquez Montalbán a propòsit de la publicació de 'Tatuaje' l'any 1975. Des del punt de vista de la producció literària pròpia, fins que Carvalho no va trepitjar el Raval no hi va haver cap detectiu local que pogués competir amb figures com les de Philip Marlowe i Sam Spade.
El protagonisme que la Barcelona marginal i popular del districte cinquè adquirirà a les novel·les de la sèrie Carvalho no té precedents. Sí la té, en canvi, la vocació d'escriptors cronològicament anteriors de fer novel·les policíaques d'ambientació urbana com les que en aquells moments s'escrivien a d'altres països. Les tres novel·les enigma que Rafael Tasis va escriure estan ambientades a la Barcelona dels anys trenta i quaranta, i tenen, com ell mateix reconeix, la clara intenció de ser una crònica de la vida barcelonina, amb els carrers del districte de Ciutat Vella i del Paral·lel com a eixos principals. A les novel·les de Tasis hi trobem pedres gòtiques i carrers foscos amb llibreters de vell ('La Bíblia valenciana', 1955), però també la vida nocturna i alegre de l'avinguda més famosa de la Barcelona de la preguerra ('Un crim al Paralelo', 1960), amb cabarets i artistes de moral relaxada que proporcionen esbarjo a una burgesia que s'avorreix i que practica una doble moral. Tasis, que es definia a si mateix com "un barceloní enamorat de la seva ciutat", escriu la seva primera novel·la policíaca, 'Un crim al Paralelo', durant el seu exili a París, i no pot evitar reflectir l'admiració i la nostàlgia que sent per una Barcelona que ja no existeix. L'única novel·la que ambientarà a la postguerra, 'És hora de plegar' (1956), retratarà, en canvi, una Barcelona en la que s'intueix el clima d'asfíxia i d'humiliació d'una ciutat que ha perdut el seu antic esplendor.
Aquesta voluntat de fer novel·la negra urbana la trobem també en les novel·les Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster. Convençuts que la novel·la policíaca podia atraure nous lectors en català, Pedrolo i Fuster no només es van limitar a traduir autors estrangers al català i a dirigir la mítica col·lecció 'La Cua de Palla', sinó que també van escriure novel·les policíaques sota la influència de la narrativa negra nord-americana. En aquest sentit, Pedrolo va ser un pioner, l'únic escriptor que, als anys seixanta, va fer novel·la negra segons els models del 'hard boiled' nord-americà i del 'polar' francès. Amb motiu de la publicació de 'Joc brut' (1965), 'El Correo Catalán' del 3 d'octubre explicava al lector que l'acció tenia lloc a Barcelona i no a una ciutat nord-americana, la qual cosa, l'advertia, el podia sorprendre.
A 'Mossegar-se la cua' (1968), Pedrolo va donar protagonisme al barri de l'Eixample situant el seu detectiu, Jordi Serra, a un entresol al carrer València. Jaume Fuster, per la seva banda, també es va allunyar dels escenaris tradicionals de la Barcelona antiga a 'De mica en mica s'omple la pica' (1972) i va decidir instal·lar al seu detectiu Enric Vidal a un hotel discret a prop de la Gran Via mentre el feia investigar un crim al carrer Fontanella. Pel que fa a Lluís Arquer, l'altre detectiu de Fuster, des que "va morir el Vell" ('Les claus de vidre', 1984) té un despatx al carrer de la Canuda, a prop, per tant, de l'emblemàtic Ateneu Barcelonès.
Tanmateix, malgrat els intents de Fuster i de Pedrolo de fer novel·la negra en la difícil època de la dictadura, el gran esdeveniment que sens dubte marca un abans i un després és l'aparició de
Pepe Carvalho l'any de la mort de Franco. Carvalho, un exmembre de la CIA i del Partit Comunista que ja havia estat el protagonista de la novel·la 'Yo maté a Kennedy' (1972), irromp al
Raval barceloní reconvertit en detectiu privat i en cronista d'excepció de la Barcelona dels anys de la transició. Set anys més tard, l'any 1979, Vázquez Montalbán guanyaria el Premi Planeta –i el reconeixement de la crítica– amb un altra novel·la protagonitzada per Carvalho, 'Los mares del sur', a la qual seguirien un total de vint-i-cinc novel·les que convertirien Carvalho en un mite literari vinculat
al barri del Raval.El Raval de Carvalho és un espai de marginalitat, però també de llibertat. És el barri on conviuen els inadaptats i els fracassats, els prostíbuls pollosos i les prostitutes de bon cor, els borratxos i els petits delinqüents. És el barri on, de nit, la burgesia més esquerranosa es barreja amb els personatges marginals i decadents de la
Bodega Bohèmia després d'haver-se manifestat a
la Rambla. I, naturalment, és el barri de les delícies gastronòmiques del
Mercat de la Boqueria i de
Casa Leopoldo, establiments que també freqüentaran altres personatges literaris vinculats al Raval, com l'
inspector Méndez i el detectiu alternatiu
Max Riera.
El Raval és també, juntament amb el Paral·lel i el Poble-sec, el barri preferit de l'inspector Méndez de Francisco González Ledesma. Ricardo Méndez, un policia de la vella escola marginat pels seus superiors, és un producte del franquisme que al maig del 68 es dedicava a perseguir comunistes i "maricas" però a qui els anys han transformat en un home profundament compassiu amb un extraordinari sentit de la justícia. Méndez és un vell dinosaure de maneres poc refinades però amb un cor extraordinari que, a la manera d'un Marc Aureli savi i estoic, ens dóna lliçons d'ètica –"una puta que mantiene a seis hijos merece más respeto que un banquero que mantiene a seis putas"– mentre assisteix, entristit, a com la Barcelona que ell coneix va desapareixent. Des d'aquest punt de vista, Méndez és el cronista per excel·lència de la transformació del Barri Xino en el Raval.
Un Raval molt diferent –tot i que potser no tant–, és el que ens retrata Marc Pastor a la novel·la 'La mala dona' (2008), basada en el cas real de l'anomenada "vampira del carrer Ponent" (avui Joaquín Costa). Baixant per la Rambla, a la plaça Reial, hi trobem un altre personatge amb una forta càrrega nostàlgica: el detectiu alternatiu Max Riera de Xavier Moret ('Qui paga mana', 1997), un ex hippy amb el rellotge aturat als anys setanta que fuma porros i pren cigalons mentre escolta blues i contempla des de la seva finestra el Pipa Club, el bar Glaciar, l'Hostal Kabul, l'arquitecte famós que hi té l'estudi, l'artista Nazario, els camells, les batudes de la policia. Max Riera té debilitat per La Paloma, freqüenta el bar London i, com molts de nosaltres, segueix enyorant la desapareguda sala Zeleste del carrer Argenteria.
Finalment, entre aquest grup de policies, investigadors i detectius que es mouen pels baixos fons de la ciutat, podríem situar també el periodista de Cristina Fallarás de 'No acaba la noche' (2006). La investigació del triple assassinat de tres dones a un after-hour clandestí situat al costat del parc de la Ciutadella li serveix a Fallarás per recrear la Barcelona més nocturna i canalla, aquella en la que es barregen els diners, les drogues, el sexe, l'alcohol i la prostitució de luxe, al més pur estil 'hard boiled'.
Però Barcelona és quelcom més que el Raval, la Rambla i Ciutat Vella, i, en els darrers trenta anys, altres barris de la ciutat han agafat protagonisme. A 'Pròtesi' (1980), Andreu Martín ens fa visitar el barri marginal de la Mina amb una de les novel·les més dures i violentes, i sens dubte més reeixides. Per contra, un altre dels seus personatges, el detectiu Àngel Esquius (protagonista de cinc novel·les escrites en col·laboració amb Jaume Ribera), viu a la Gran Via i treballa en una agència de detectius situada a l'avinguda Josep Tarradelles. I és que, en els darrers anys, fa la impressió que els detectius han abandonat els barris marginals i s'han instal·lat a d'altres barris més confortables.
És el cas de Camil, el detectiu de Pau Vidal ('Aigua bruta', 2007), en realitat un lingüista que es dedica a recórrer el país en moto recollint argot per a l'Institut d'Estudis Catalans. A la Gràcia de Camil hi viuen "majoritàriament estudiants i artistes forasters, amics de la Xibeca i l'empastifament de parets", gent aliena al barri que, es lamenta Camil, ha rebatejat la plaça Rius i Taulet (ara Vila de Gràcia i abans plaça del Dipòsit) amb el nom de plaça del Rellotge. Gràcia és també el barri on viu Eduard, un dels germans protagonistes de les novel·les de Teresa Solana ('Un crim imperfecte', 2006; 'Drecera al paradís', 2007). La seva Gràcia és la del cine Verdi i la del Salambó, la dels progres reconvertits a la fe de les teràpies alternatives i la dels okupes. Precisament en una casa okupada a Gràcia viu la filla de la sotsinspectora Norma Forester ('Negres tempestes', 2010), la qual, a diferència de la seva filla, viu en un pis senyorial de la dreta de l'Eixample i treballa a la comissaria de les Corts.
Però no tos els escriptors de novel·la negra estan interessats a donar protagonisme a Barcelona com a ciutat. És el cas d'Alicia Giménez Bartlett, que, com explica ella mateixa, prefereix una Barcelona de llocs inventats, amb alguns noms de carrers però sense referències concretes. Sabem que Petra Delicado viu al Poblenou i que es mou per tota la ciutat, però a les novel·les de Giménez Bartlett es perceptible la voluntat d'allunyar-se del que podria ser titllat de "costumisme" (un terme que té mala premsa) i d'assolir un caràcter més cosmopolita.
