La niña gorda
Santiago Rusiñol
L'Avenç
176 pàg. 16 €
Rusiñol publica l'obra el 1917, com a declaració de guerra contra la plana major del noucentisme. Hi enfila un humor hiperbòlic i asèptic a fi de trabucar els tòpics que l'imaginari orsià havia estampat a 'La Ben Plantada' (1911) i que Flaubert deixatava a 'Madame Bovary'. L'antinoucentisme metaliterari de Rusiñol es tradueix en paròdia grotesca de tota la literatura meŀlíflua que poc té a veure amb la filla d'en Giordano Bruno i la Narcisa. Som a Gràcia. Assistim al naixement d'una criatura de vuit quilos, "un munt de carn amb cap de criatura". Primer plora i menja per tres, després s'injecta noveŀles romàntiques per la vena i, finalment, s'ensenya en una barraca de fira. El fenomen creix en progressió geomètrica i inversament proporcional al cor de nereida que li forja la literatura. Aquell "munt de vida" espanta les balances i fa cruixir les cadires abans d'asseure's. Aquell "diantre de bordegassa" és captivada per un domador de feres que gasta ulls blaus i l'engalipa per esdevenir una font de calés. Seguint els paràmetres del fulletó i sense mirar prim, Rusiñol neda en l'abundància d'una antinovel·la, d'argument tragicòmic i vodevilesc pinzellat amb un llenguatge viu, popular, lúdic i realista, i uns personatges sense escrúpols que alimenten la pantomima.
