Les mentides de Jordi Puntí

Tothom sap que els armadillos són una aberració: un mamífer que vol passar per rèptil vestit amb cuirassa d’escates i un borrissol ridícul com el bigoti d’un prepúber. Un amic d’en Jordi Puntí en va trobar un d’embalsamat en una botiga de santeria, a Bolívia, i va pensar: “Això, per a en Jordi”. “Em va dir que si li fregava la closca amb alcohol li creixeria el pèl –recorda Puntí–. No sé com va aconseguir colar-lo d’estranquis a l’avió, perquè mira que està prohibit portar bèsties mortes en un vol”. Potser va fallar la taxidèrmia, potser la màgia negra, però dos mesos després de la seva arribada a Barcelona el bitxo es va començar a descompondre. I quan el tuf va resultar insuportable, Jordi Puntí va prendre una decisió: s’estimava l’amic, però calia desfer-se de la refotuda mòmia.

Passa igual que amb tots els grans narradors: expliqui el que expliqui te l’escoltes. Ja pot ser la curta crònica d’una pelleringa dissecada i el seu camí entre els rituals fetillers de Sud-amèrica i el contenidor de brossa orgànica, o la batalleta del dia en què va entrar a fer un whisky al Club de Tennis Pompeia per escoltar Van Morrison, que tocava allà mateix, al Poble Espanyol. O qualsevol de les experiències de Manlleu que tan bé ens va vendre a Els castellans. “Una de les coses que més recordo és la fàbrica del triper, un individu que venia budells als xarcuters per fer botifarres –engalta–. L’olor de sang se sentia a 20 metres de la seva barraca, i els nanos ens inventàvem de tot cada vegada que ens hi apropàvem amb el nas tapat”.

Fa gairebé tres anys que Puntí va publicar la seva primera noveŀla, Maletes perdudes, aquella història que començava amb un nadó alletat per una bacallanera a les portes del mercat del Born. “L’argument va néixer el dia en què l’Steffi, la meva dona, va venir a viure a Barcelona –recorda–. Ens van fer el trasllat quatre camàlics turcs que es van queixar molt quan van veure que vivíem en un quart sense ascensor”. Un cop acabada l’acció de càrrega i descàrrega, en Puntí es va endur la comparsa transportista a fer un entrepà. Van estar-se una bona estona intercanviant impressions. “Després de l’àpat em van demanar que els indiqués en un mapa com arribar fins al Camp Nou –etziba–. I ens vam acomiadar”. Aleshores li va passar pel cap la idea d’escriure un llibre sobre camioners. En seria capaç?

De seguida va tirar milles. En part, perquè trobava que la noveŀla catalana s’estava quedant estancada en un sedentarisme una mica eixut. “Hi ha molta cosa ambientada a Barcelona, o a províncies, però feia molt que ningú no s’atrevia a sortir fora –s’exclama–. I no entenc com pot ser, si la nostra literatura comença amb els viatges del Tirant lo Blanc”. En part, també, perquè això d’embolicar-se en un viatge li permetia ficar al caldo tanta cansalada com li vingués de gust: la monja de la cama de fusta de la Casa de la Caritat, els adolescents que intercanviaven relats eròtics per satisfer els brots testosterònics, o aquell aspirant a torero que acabava fent-se d’una colla de castellers. Però tornem a la maleïda criatura que va venir de Bolívia farcida de palla i a mig podrir. L’anècdota data de finals dels 90, quan Jordi Punti va publicar el seu primer llibre de relats, Pell d’armadillo. “Sempre m’han agradat els armadillos –confessa–. Són animals tan mitològics, vestigials, distants i peŀliculers...”. En realitat, el títol venia d’un tema dels Icicle Works, uns rockers que es van alinear amb la neopsicodèlia de Liverpool i l’any 82 es van fer moderadament coneguts pel senzill Nirvana. En aquella època Puntí va tenir la potra de conèixer Quim Monzó. Més o menys amb aquesta alineació d’astres es va produir el debut.

Del seu últim viatge al Brasil, Jordi Puntí ha portat una iŀlustració molt llampant. A la part de baix hi diu: O contador de mentiras. “Allà hi ha una gent que es dedica a anar de mercat en mercat explicant històries”, m’instrueix. És el que surt al dibuix: un narrador que parla als espontanis igual que un profeta predicant la doctrina. “En el fons, els escriptors som grans mentiders que expliquem les nostres patums com si fossin de veritat –segueix–. Robinson Crusoe no hauria tingut mai tanta fama, si no fos perquè Defoe va fer veure que havia conegut un nàufrag”. Avui m’ha explicat un munt de coses, però ja no sé si totes són de veritat. Bé podria ser que aquest Puntí les gastés igual que alguns mamífers tramposos, que ens volen fer creure que són rèptils.