7 motius per anar a veure l’exposició de La Model

No, no us emmanillaran, però la sensació serà molt semblant. Les visites, en grups reduïts i en torns de 15 minuts entre cada grup, comencen en travessar la porta principal del carrer d’Entença, en un pati d’accés, porxat i vigilat, on s’obre el primer cancell que condueix a l’interior del recinte. Un primer cancell que, en travessar-lo, es tanca a les esquenes dels visitants. I no és l’únic. Més endavant, hi ha un segon cancell i després un tercer, que s’obren a mida que s’arriba i es tanquen un cop sou dins i es supera cada control, fins accedir al llarg passadís que s’endinsa fins el cor del centre penitenciari.

El passadís d’accés desemboca en un recinte circular i de gran alçària, ubicat en ple centre del complex i denominat ‘panòptic’. Un espai en el qual s’obren, amb forma radial, els accessos a les sis galeries que conformen la presó, i als seus respectius patis, i que està controlat per una gran garita de vigilància. Aquest és precisament l’objectiu del panòptic: controlar des d’allà tot el que pugui passar dins del recinte. Les galeries 3 i 4, les més grans, tenien cada una d’elles 144 cel·les i eren en sí mateixes un univers pràcticament autosuficient, amb serveis diversos com ara els de biblioteca, bugaderia, paqueteria o perruqueria.

La cinquena galeria és l’espai triat com a seu d’una exposició dedicada a la memòria de presos significatius en la història de La Model. 13 històries particulars que expliquen alhora la història del centre penitenciari i, fins i tot, la de la nostra ciutat i del país al llarg del segle XX. Històries de presos polítics, de motins, de repressió de l’homosexualitat i de tragèdies socials que conformen episodis imprescindibles d’aquests 113 anys, des de la Setmana Tràgica a l’Assemblea de Catalunya de 1973 ­–en que van ser detingudes precisament 113 persones–, passant pels motins liderats pel Vaquilla els anys 1977 i 1984.

El que havia estat el Pati d’Esports, l’únic que no té reixa que el separi del cel, es transforma ara amb una instal·lació en forma de cub de miralls per crear un joc de perspectives. Des de fora, la pròpia imatge, reflectida i repetida en el seguit de miralls, ofereix l’angoixant visió de veure’s tancat en una presó. I un cop s’hi entra dins del cub, una sèrie d’imatges panoràmiques, projectades en les parets, ofereix l’evolució d’aquesta zona de l’Esquerra de l’Eixample, des de que es va construir la presó, enmig de camps, fins a omplir-se d’edificis de veïns.

Les visites íntimes que rebien els reclusos, denominades ‘Vis a Vis’, estaven reservades a persones molt properes o familiars directes. Al llarg d’un mes només es podien tenir dos Vis a Vis, de dimarts a diumenge, normalment amb un màxim de dos familiars o íntims en cada visita. S’havien de sol·licitar entre els dies 1 i 6 de cada mes per poder gaudir-los al mes següent, i la duració anava entre l’hora i mitja i les tres hores, en funció del cas. Els Vis a Vis íntims només es podien portar a terme amb parelles estables, novies o esposes i calia, en tot cas, acreditar el parentiu. En el cas de canviar de parella durant la reclusió, era imprescindible deixar córrer tres mesos abans de rebre visita, i fer almenys vuit comunicacions ordinàries pel camí. També hi havia Vis a Vis familiars, només per a familiars directes, amb un màxim de quatre persones adultes i dos menors de 10 anys. Per suposat, estava completament prohibit entrar cap tipus d’objectes, amb l’excepció d’algunes begudes, per celebrar l’ocasió.

A la feina dels treballadors de La Model hi ha un abans i un després de l’any 1984. Va ser en aquell moment quan la Generalitat es va fer càrrec del sistema penitenciari a Catalunya i es va portar a terme una renovació. Es van incorporar treballadors amb nous valors i criteris més humanistes, i entre aquests treballadors hi havia també dones, que van suposar tota una nova manera de fer i de comunicar-se entre presos i funcionaris. En una presó que aleshores estava molt massificada i en la qual hi havia greus problemes a causa de les drogues i la violència, la nova manera de fer i la implicació del personal a càrrec va generar un canvi de rumb, un impuls positiu i tota una oportunitat de reinserció pels reclusos.

A finals del segle XIX les execucions de condemnats eren esdeveniments públics, que havien esdevinguts espectacles populars als que hi anaven fins i tot nens. Amb l’apertura de La Model, la primera execució que es va dur a terme dins va ser també la primera en què no es va permetre l’assistència de públic. Va ser el 8 d’agost de 1908 i l’executat fou Joan Rull i Queraltó, un anarquista confident de la policia. Les execucions públiques, però, van continuar al castell de Montjuïc, on, arran dels fets de la Setmana Tràgica l’any 1909, va ser traslladat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, tancat a La Model pels seus ideals, per ser afusellat. L’última execució portada a terme a La Model va ser la de Salvador Puig Antich, militar de la MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). Va morir executat al garrot vil a les 9,40 h del matí del 2 de març de 1974, i el lloc en qüestió es deia Paqueteria, un espai visitable durant el recorregut.