Al Máximo (TANCAT)

Tancat Arribat al carrer dels Assaonadors directament d’una dimensió kitsch on les lleis de la física les dicta una deïtat anomenada Raffaella Carrà, el bar Al Máximo atrau el vianant com un cant de sirena, però aquest cant és més propi d’una sala de festa decadent que de l’èpica de la mitologia grega. Ara mateix al Born escassegen altars friquis d’aquesta categoria; resistir-se als seus efluvis de laca seria dir que no a una de les rara avis més entranyables del barri.

El lloc és petit i us voldrà engolir. Parets daurades combinades amb vermell portuari. Un sofà negre de l’any de la picor. Una butaca retro de color vermell. Tauletes de sala de varietats de la Costa Brava. Cortines lynchianes. Un crani amb gorra negra... És un interiorisme retroglam amb aromes kitsch que té dos pilars estètics com a reclams principals. El primer és un mural escarlata farcit de fotografies de Mina. El segon, un quadre pop art a la saleta del fons que podria estar firmat per Fabio Mcnamara i mostra un primer pla encegador, impactant i rotund de la gran Rafaella Carrà.

El Máximo té aromes gais i no amaga la seva ploma mediterrània, cosa que s’agraeix en un Born cada cop més insípid. Demano el cèlebre mojito de la casa i el cambrer assenyala un racó de la barra on descansa una safata amb macarrons freds amb tonyina i aperitius de pernil amb brie. Per la patilla. Sento la Carrà cantant allò d “explota, explota mi corazón”, deixo que el mojito m’arribi al corrent sanguini, penso que Mario Vaquerizo declararia aquest bar patrimoni de la humanitat i dic al bàrman en veu baixa: “que fantàstica, fantàstica és la festa”. Em mira amb cara de pena.