Al darrere del Museu Picasso hi ha una plaça. A la plaça hi ha un bar amb una porta antiga de fusta pintada de verd on hi posa “Bar Bodega Flassaders 1956”. A l’entrar trobes, a mà esquerra, la barra, llarga, i al mig del pas, l’eterna màquina escura-butxaques, xacra dels nostres temps mai prou denunciada.
Al fons, una dotzena de tauletes i al sostre llums fluorescents. A una banda expositors de tapes –braves, llaunes, truites, seitons–, una planxa per fer els entrepans i els plats combinats. A l’altra, una paret de maons vistos i els arcs tallats d’unes pretèrites cavallerisses. “Aquí s’hi reunien els de la CNT als anys 30”, em diu el cambrer, un dels tres treballadors del local. “Després, durant la dictadura, venien els guàrdies civils que s’encarregaven de la vigilància del museu.
Ara vénen sobretot gent d’aquí de tota la vida i estrangers, que fan la sargantana a la terrassa quan pica el sol.” A la barra, dos senyors grans hi fiquen cullerada: “Hem passat d’un extrem a l’altre: de punxetes per tot el barri a no poder llogar un pis perquè els preus són prohibitius i només se’ls poden permetre estrangers o adinerats locals. Tot massa fashion.”
El Flassaders té poc glamur, és un bar popular: els quintos a un euro trenta-cinc i els cafès a un euro amb deu, passen el futbol a la televisió sempre encesa, com la ràdio, que fa de coixí de fons a les converses dels parroquians. El cambrer hi torna: “Hem sobreviscut a tot. El més dur han estat les obres de la plaça, gairebé deu anys! No ens deixaven posar la terrassa però nosaltres la posàvem igualment: sinó, no haguéssim pogut aguantar.”