Un lloc ideal per a tot tipus de consumidors, tant per als neòfits com per als més sibarites. Els platets, de cuina del mercat, acompanyen els vins sense eclipsar-los.
Des del 2007, el Santi està associat amb Fidel Puig i Cristina Torras a l'Embat, exemple de bistronòmic barceloní, espècie endèmica de l'Eixample que viu en espais llargs i estrets. Acostumat a aquest ecosistema, Santi R ha remuntat l'Eixample com un salmó fins a Cata 1.81, al número 181 del carrer de València. El Cata és un local veterà, del 2001, quan Barcelona es pensava que era Chicago, i va tenir com a cuinera Teresa Olivella. D'aquell temps resisteixen els macarrons amb sobrassada i xocolata blanca, que vaig provar llavors i que encara recordo pel seu atreviment. Tant ahir com avui, l'amo és Santi Olivella, a partir d'ara Santi O per diferenciar-lo de Santi R. Els Santis van estudiar junts, van treballar plegats al començament de Cata i col·laboren en la reestrena. Fa un any, Santi O va remodelar el local, sumant un pis, i ha contractat Santi R perquè rehabiliti la carta. Reformes Santi's. Això del menjador de la part superior té suc: va ser la vivenda de ¡tres persones!, estretes com ratolins de laboratori entre envans. Un cop obert l'espai, permet la discreció per una escala que dóna al carrer.
Santi O recorda que és un "restaurant de vins" i que l'apartat bevible "es mou", amb 25 vins a copes. ¡Sensacional! Per descomptat, s'embolica a obrir ampolles, garnatxes fresques com La Bruja Avería i Volandera. Les postres són vinícoles, per conjugar amb l'esperit de la casa, boníssimes, pa de pessic fet amb negre Borsao.
Santi R és un gran 'postrer' –encara que a Embat firma amb Fidel Puig tots els plat– i va acceptar l'assessoria, i la seva presència els dilluns i els dimarts a la tarda, buscant refrescar-se: "Fer coses diferents de les que faig allà". Una mica més de marxa que a l'Embat, prudent, sí, perquè el Santi, a més de discret, vol ser prudent, encara que es deixa anar amb ràfegues intrèpides. Un desplegament de #kuinaurbana, de Catalunya a Tòquio, passant per Cadis i Bangkok.
El punt de les aletes és perfecte, i l'amanida tailandesa és poc thai. La Inevitable Croqueta és bona, com els 'nuguets' de caçó amb 'mojo' de coriandre.
Es posa seriós, o graciós, amb l'escudella amb una 'gyoza' farcida d'orella, botifarra negra i de perol, representativa de la tendència #kuinaurbana. Un altre platillo amb nota és l'ou a baixa temperatura, espuma amb sidra i parmesà i xistorra (la campana que el cobreix reblaneix el pa torrat). El caneló de galta de vedella amb tòfona es passa de dolç. El fuagràs amb mongetes i morro de vedella és 'match point'. I broda el coll del xai.
La #kuinaurbana, i es demostra amb la tercera estrella al madrileny Diverxo, té futur: fresc, picant, àcid.