Can Cisa/ Bar Brutal està bombejant vi a granel a ple rendiment al Born. Els bessons Colombo del Xemei, l'Stefano i en Max, són els impulsors d'un projecte –juntament amb l'importador de vins Joan València– que sense proposar-ho marca un abans i un després en la recuperació de les tavernes (digueu-ne neotavernes, cellers hipster o com us ragi del sifó). La seva imatge d'enfants terribles –rock and roll, tatuatges, reputació de festa dura– amaga una veneració per les coses de la gent gran desarmant, entranyable. Sobretot per les tavernes, el vi i el menjar.
En l'ombrívola i agraïda frescor de Can Cisa –als cellers de veritat l'aire condicionat és superflu–, es pot apreciar la primorosa remodelació que han fet d'una taverna de barri: arquitectes de formació, l'Stefano admet que "s'ha passat una miqueta, però que ha valgut molt la pena". Can Cisa era/és "tan maco que hem volgut treure tot el que hi havia dins, restaurar- ho i tornar-ho a posar a lloc". Això ha comportat la dificultat de sanejar una zona que portava 60 anys tancada, la del magatzem. I explica que durant el lapse que ha estat tancat Can Cisa "han rebut pressions violentes d'avis", revela entre rialles. Però, com dèiem, ha sigut més l'apreciació per la religió del barril i el doll que la pressió veïnal el que els ha portat a combinar una botiga de vins a l'entrada amb el manteniment d'una barra de vins a granel i bótes. Davant hi ha unes 300 referències de vins, tots ecològics o biodinàmics d'arreu del món, "sense cap química o additiu, i a preus ni cars ni barats, en una franja molt interessant".
Aquesta és la part "més educada i comercial del local", explica el venecià. Que dóna pas a una barra amb bótes de vi de Gandesa, ranci, moscatell, vermut: "El mateix vi i al mateix preu que sempre. Volem que la gent gran del barri socialitzi com abans i que no es perdi l'essència de la taverna, del vermut a granel".
La part del darrere
El tercer pas és el que porta la part més "divertida i canalla" del projecte: al final de la L de la taverna, posem els peus al Bar Brutal. És un menjador amb taules, molta barra –granítica, marmòria, majestuosa– que anuncia la seva presència amb una entrada amb llums de neó pel carrer de la Barra de Ferro. La idea és comprar una ampolla de vi de deu euros de la botiga, pagar el degollament de sis euros i beure-te-la tranquil·lament. I esclar, si fem això amb tres amics i una ampolla de trenta més sis –l'inhumà recàrrec de restaurants seria de 60 euros– agafarem un gat de luxe al bar. Brutal! Amb menjar, esclar. Del bo i millor. "Hem anat a buscar petits productors que ens preparin petites porcions de producte molt específic". Embotit, formatge i llauna selecta. I a partir de les dotze del migdia, començaran a sortir plats amb marca Xemei: saltats de musclos, carpaccio de diversos peixos, suflés –suggeridor el de formatge a la brasa amb figues– o la seva versió de l'hamburguesa, que és de llamàntol. "Qui vulgui festival tindrà el que vulgui, però per 20 euros es podrà divertir molt i molt".
La planxa del DeltaHi ha una altra taverna reloaded de visita obligatòria. El Bar Amigó –icònic xamfrà d'Urgell/ Tamarit) era tancat i acaba de reobrir sota el nom d'Amigó Cascarilles. Els dos nous propietaris són gent del ram de la barra i canya amb mooolta mili. I volen deixar clar que "no són inversionistes", però prefereixen que no se citin cognoms "perquè en el món de l'hostaleria hi ha moltes enveges". Els dos es diuen Pere, per tant unificaré les seves dues veus en un únic Pere. M'ha posat sobre la seva pista el Santi, amic íntim del Pere i propietari de la taverna Gelida (lloc favorit dels bessons Colombo, tot sigui dit). I la veritat és que un lloc com el Cascarilles fa venir enveja. L'abans atapeïdet bar Amigó s'ha convertit en una única barra i amb una planxa de cloves i marisc del delta de l'Ebre. Explica el Pere que abans "era un bon lloc de vermut i va degenerar en un bar de menú justet". Mantenen una cervesa i un vermut, a la rapitenca, excel·lents.
La intenció és "tornar enrere però amb coses fresques, a més de llaunes bones". Perquè la seva raó de ser, diu en Pere, és "oferir el producte d'una terra molt castigada que aquí no es troba i revalorar-lo". I alhora, estendre el model de marisqueria informal tan poc pròdig per aquí, més de tamboret i escuradents que no pas de maître i estovalles. I ja veureu si rutlla. Com una mala cosa. Una única pissarra en la llengua de l'Ebre– "tenir carta només fa que el cambrer treballi pitjor"– proclama cassoles de mig quilo de musclos (a 5,95 €, boníssims), canyuts (navalles), ronyoses (cloïsses), anques de granota i xapadillo (anguila fregida, deliciosa, que no us faci cosa), entre molts altres fruits saborosos. Tres cops per setmana els arriba el material des de la llotja de Sant Carles de la Ràpita, i el dia de tancament destinen el poc marisc sobrant a un menjador social del Raval. L'únic condiment a la closca del Delta és una excel·lent salsa de cítrics d'invenció pròpia. Com diu en Pere, la planxa no enganya, i ells tampoc.
