Quan al juliol de l'estiu passat Au Port de la Lune va tancar per imperatius de la normativa municipal, una negra depressió prevacacional es va abatre entre els aficionats a la cuina francesa i els gurmets en general. L'entranyable -i un xic desgavellat, val a dir- restaurant de la plaça Sant Galdric vessava màgia: ple de llum, a una escopinada de la Boqueria, era una mena d'altell oníric on, sota una lleu capa de pols, reposava la bona cuina.
I el seu propietari, Guy Monrepos, carismàtic gastrònom a mig camí entre l'activista slow food i el dealer de bona teca, pujava cada deu dies al Migdia francès a buscar mandanga premium. El resultat era disposar a taula dels millors patés, les millors ostres i la millor cuina de bistrot a preus que no s'han tornat a repetir.
El carrer francès
Fins ara: la lluna del migdia torna a estar en quart creixent; Monrepos, sense fer cap soroll, ha apujat de nou la persiana, ara a Pau Claris. Potser el carrer on es menja més francès de la ciutat, valora: "Hi havia el restaurant de La Maison du Languedoc-Roussillon, el Cafe Emma, Smilo, ara nosaltres i abans L'Entêcote", recorda Monrepos. (I jo no puc evitar un sospir mental nostàlgic per aquest darrer, fenomenal casa parisenca ja tancada, on estupendes senyores amb còfia i lligacames servien exclusivament entrecot filetejat, frites i salsa Café de Paris).
El local, polit i acollidor, no té l'encant tel·lúric de l'anterior seu, però Monrepos puntualitza que hi anirà "afegint coses", i que el més important és que "estan fent servir el mateix plantejament i el mateix producte que a la Boqueria". Que és carta i un menú de migdia i nit on la beguda es paga sempre a banda (però on ofereixen aigua tractada d'excel·lent gust). Monrepos maleeix "el desmesurat negoci del comerç d'aigua a Espanya" i recorda que "a França fins i tot a les maternitats donen aigua de l'aixeta, allà és bona".
Un menú immillorable
Al migdia, engoleixo dues copes de fenomenal vi bordelès, un paté de campanya amb tota la potència i el sabor del porc, i un bistec tàrtar de manual, ben tallat i amb tots els ingredients mesurats. L'acompanya un puré de patates com ja no se'n fan ("hem d'aconseguir posar dins el disc dur de la gent que el puré de patates és mantega amb patata", proclama Monrepos).
I un tall de pastís de poma petit però deliciós (rondava abans per aquí Phillipe López, prestigiós pastisser freelance). 15 euros! A la nit, a 25, el menú es vesteix de gala i entren en joc seriosament especialitats del sud-oest, com unes bones ostres, la rillette o l'onglet de bou amb escalunyes i salsa bearnesa, una peça que de tan tendra i gustosa com la preparen aquí ha agafat proporcions mítiques.
Entre carta i menú es produeix un saborós ping-pong on van de banda a banda delicadeses com la salté de porc -tall rodó porcí salat i estofat amb llenties- o els millors formatges.
Ben dinat, Monrepos em resumeix així la seva filosofia: "Abans menjàvem molt, però només coses bones i no ens engreixàvem mai en excés. El que vull fer és imitar amb humilitat les mares i les àvies. I són les coses senzilles les que són difícils de fer amb regularitat". Per l'home de Bordeus, la seva terra "és el paradís: hi pots trobar des del caviar fins al cranc de riu". I és un paradís d'on s'ha expulsat la Coca-Cola: la pissarra que proclama "Aquí no hi ha ni hi haurà Coca-Cola" encara presideix l'escena.
Discover Time Out original video
