Pubs irlandesos a Barcelona

D’entre tots els pubs que semblen museus, punt de fuga per a turistes que fan figa i ampollòdroms amb trèvols per tot arreu, aquest es troba un esglaó per sobre dels altres. La cuina aquí és notable –el pastís de carn és impressionant–, tenen aixeta de Grolsch i una distribució de l’espai que aprofita a la perfecció els grans finestrals i l’espai diàfan en què s’ubica. També compta amb una petita terrassa, només recomanable per als qui els agraden les emocions fortes i sorolloses, i amb sala de billar.

Encara que us sembli mentida, va haver-hi una època en què anar a un pub irlandès no feia turista sinó que era una cosa d'allò més barcelonina. El va obrir el 1994 Seamus Farrell, un irlandès que el va convertir en, més que un abeurador, en un centre cultural: els estudiants de filologia anglesa hi anàvem a debatre sobre Joyce, a mamar cervesa negra i a intentar fer pràctiques orals amb algun nadiu, a poder ser jove i atractiu. Hi havia nits de quiz cultural i música en directe. 

El 2021 dos emprenedors el van reobrir i restaurar fins al més mínim detall. Tot el mobiliari, les cadires, el parament de fusta i la barra són originals. I tota la fusta es va fer portar d'Irlanda en un contenidor per fer el bar: als antípodes de la reconstrucció hortera i el fals envelliment. De mam la cosa va ben servida, variada i completa: presideix la barra un preciós tirador de Guinness en forma d'arpa i l'acompanyem tiradors de Heineken (lager rossa suau), Paulaner (belga de balt un xic torrada), Murphy's (clàssica irlandesa lleugera i vermelleta, un xic torrada), la Hop House 13 ('craft beer' de Guinness, lager llupolada sense entra en terreny IPA), sidra Strongbow i la Lagunitas, una IPA nord-americana, i dos tiradors rotatius de cervesa artesana. En total, un repertori que farà contents des del típic perapunyetes de la cervesa artesana fins al que només vol una canya fresca ben tirada. I tenen 60 referències de whisky! 

És el pub que tothom coneix. Té més barres que un club d’streptease i més teles que la gira Zoo TV d’U2. Aquí hi cauen els guiris que van i venen de la Sagrada Família, gent del barri i colònia anglosaxona vinguda de tota la ciutat. Té un menú arregladet, una programació d’esdeveniments esportius televisats completíssima i, tot i la seva popularitat, manté certa calidesa. La decoració és de manual. És als pubs el que Springsteen al rock: agrada igualment a gent amb sapiència enciclopèdica com a gent a qui només agrada Springsteen.

Val la pena deixar-se caure de tant en tant pel veterà The Shamrock, fins i tot si ja ets fora del circuit de sortir a les nits. Tot i ser al bell mig del centre de Barcelona, no és el típic local pensat per buidar les butxaques dels turistes britànics, sinó que és punt de trobada d'habitants de la ciutat, siguin 'expats' o no. Hi trobareu menjar de pub decent, hamburgueses, cervesa ben tirada, música de classic rock, nits de quiz i sovint actuacions en viu que no es limiten al trio folklòric tocant 'Molly Malone'. I també la retransmissió de l'esdeveniment esportiu més important del dia, bé sigui futbol o rugbi.   

Encara que situat en l'epicentre de la ciutat i amb gran atracció per al turista, aquest pub irlandès també pot ser d'interès per al local: és maco fins a dir prou, només cal que us deixeu seduir per la seva fusta ben posada i per unes cerveses ben tirades. El menjar tampoc està malament: ofereixen un menú de migdia digne, però el millor és aprofitar per conèixer la suculenta encara que un xic limitada gastronomia irlandesa: l'estofat de vedella amb cervesa negra, o les salsitxes en un llit de puré de patata amb salsa de ceba dolça. Bones notícies: preparen el plat de fry-up –baked beans, bacon i tota la pesca– per esmorzar.

Més que un pub és un parc temàtic. Situat en el local que va ser un cinema porno, el George Payne és d’aquells pubs on entren manades de comiats de soltera, grups que s’han fet una samarreta per celebrar l’aventura que significa agafar un Ryanair d’hora i mitja i plantar-se al Mediterrani i petits grups de turistes farts de donar voltes buscant un lloc on entenguin alguna cosa del menú. Tenen un dels millors fry ups (esforzar irlandès li’n diuen ells) de la ciutat.

Entre els reis de la gamba i les reines del Factor 50, podem trobar, en ple passeig Joan de Borbó, aquest pub de motius mariners. Durant l’hivern recorda aquell mític bar de les Açores del qual en parlava Vila-Matas en el seu memorable article i també recordava Agustín Fernández Mallo a 'Nocilla Lab'. Durant l’estiu és pràcticament l’únic establiment del passeig on prendre alguna cosa sense que et facin demanar també una mariscada. Per menjar teniu hamburgueses, nachos, amanides –amb molta salsa–, pasta i el típic plat combinat a base de salsitxes, 'baked beans', ou fregit i cansalada.