Entrevista a Carles Puigdemont: Un fan de Pink Floyd a Palau

Quan tenia 20 anys a quin grup li hauria agradat tocar el baix?
En aquell moment, m’hauria agradat tocar amb els Pink Floyd o els Rolling Stones. Estaven a cavall entre la meva generació i l’anterior... Pink Floyd estaven, en aquella època, una mica en l’ocàs per les discusions entre Roger Waters i David Gilmour. És el Pink Floyd d’abans de The wall. M’hauria quedat allà, jo.

Quins concerts s’ha perdut des que és president de la Generalitat?
Més que concerts, m’hauria agradat molt anar a algunes de les delícies que proposa el Sunset Club de Girona.

És més de Sopa de Cabra, de Manel o de Mishima?
Per raons generacionals, de Sopa de Cabra. Primer perquè fan un rock que encaixa més en el que jo he fet i per proximitat. Però no sóc excloent...

El que va destinar la Generalitat a Cultura el 2015 va ser el 0,7% del pressupost, la xifra més baixa de la història. No és massa poc, això?
La pròrroga dels pressupostos ha impedit que creixéssim, tot i que no era suficient, en cultura. Això és una anomalia. En una Catalunya independent, la cultura ha de créixer molt més. La inversió pública ha de créixer molt més. I les polítiques fiscals incentivadores del mecenatge privat han de ser molt actives, molt diferents del que hi ha a l’Estat.

No creu que és normal que el sector cultural desconfiï...
Sí.

Sobretot venint d’on venim.
Hem demostrat allà on hem pogut demostrar-ho, i hem tingut capacitat d’invertir, quina és la nostra visió de la cultura: on la cultura és un element de cohesió social, de foment de la creació, un sector econòmic important, generadora d’una riquesa tangible i intangible que els països han de cuidar com un tresor. I aquest país especialment té unes potencialitats que tristament no gaudeixen d’unes condicions perquè puguin eclosionar.

Quines condicions?
Un Estat espanyol que mai ha apostat per la cultura, mai, i que no ens dóna els recursos perquè, en l’àmbit de les nostres competències, nosaltres que hi volem apostar, puguem fer-ho. Si, a més a més, hi afegim la discriminació financera que pateix Catalunya, encara és doblement injust. Només cal veure les inversions que han fet en els equipaments culturals de Madrid i les que han fet aquí.

El model és el que s’ha fet a Girona?
Abans, a l’hora de programar una cosa, miraves que no hi hagués un partit de Champions. Ara ens hem acostumat a prescindir completament d’una competència externa, perquè la competència som nosaltres. Si nosaltres som capaços de programar un bon artefacte cultural, que interpel·li el públic, guanyem. Això té a veure amb l’autoestima, amb l’ambició, el risc. S’ha d’apostar pel risc.

L’administració té l’obligació de fer-ho, d’arriscar-se?
Sí, en té l’obligació.

La seva esposa és romanesa. Coneix el poeta Marin Sorescu?
No, no el conec. Va viure a Romania o estava exiliat?

No es va exiliar mai. Pot llegir el poema 'El camí'*?
Els romanesos tenen una tendència al lirisme i a l’autodestrucció total. Agafa Cioran. Molts van renegar contra la llengua romanesa per protestar contra l’estalinisme. I van tornar-hi, com ell mateix. [Llegeix el poema en romanès]. És interessant.

Ara parlàvem de Cioran, que va escriure bona part de la seva obra en francès. En una Catalunya independent, Vila-Matas, Mendoza i Estopa se sentiran a casa?
A quants països independents hi ha creadors que creen en una llengua diferent... No puc imaginar quins motius hi pugui haver perquè no se sentin reconeguts, estimats, valorats. Una Catalunya independent ha de ser un santuari de la creació. I no només la creació en una única llengua, amb una única identitat cultural.

El poeta Joan Margarit, el 2010, quan va fer el pregó de la Mercè, va dir: “Què és la política sinó la definició de l’esperança”. Per comandar el procés s’ha de ser un poeta?
Hi ha d’haver lírica. Al contrari del que deia la cançó, són bons temps per a la lírica. I un país necessita lírica, especialment Catalunya.

Qui tria: Pairolí, Comadira o Pla?
Com diria Wittgenstein: depèn. Depèn del moment. Com la música. Puc escoltar Wagner i després anar al punk. Pairolí és un refugi molt proper, per moltes raons, i té uns actius que no té Pla. Pla en té uns altres. I Comadira té una altra visió. És un artista brutal, que pot fer aportacions des de l’àmbit de la poesia, de l’assaig, del disseny, de la pintura...

Sap que hi ha dramaturgs catalans que estrenen a Bucarest en millors condicions que a Catalunya?
Crec que la programació cultural que hi ha en el conjunt de Catalunya té una densitat i qualitat molt superior a la que es produeix a altres països d’Europa, on tenen potser una cultura teatral de base més forta...

Està segur que la política cultural de Catalunya és millor que la romanesa?
No he dit això. Crec que aquí hi ha una densitat i una qualitat en la programació i l’oferta cultural que no es dóna a altres llocs d’Europa: xarxa de teatres, d’auditoris, escoles... No hem de mirar només la capital, sinó el país sencer. Bucarest, Madrid, són molt forts. Però mirem la resta del territori: està ben servit o està mal servit? A qualsevol ciutat mitjana de Catalunya tens accés a un consum cultural que en una ciutat mitjana d’un país molt centralitzat no tens.

Serem com Dinamarca o Bèlgica en producció cinematogràfica?
O Romania! Lidera la innovació en cinema, però no té indústria. Nosaltres necessitem una indústria.

Agustí Villaronga, Isaki Lacuesta o Isabel Coixet?
Lacuesta! Podries haver-me posat el de Banyoles.

L’Albert Serra? No me l’he jugat.