Últims dies per descobrir la mirada (i les fotos) de Consuelo Kanaga

El començament del segle XX va ser un moment daurat per al periodisme als Estats Units, i alhora que es consolidaven els grans diaris a les principals ciutats del país, també va florir una nova generació de periodistes entusiastes que dirigien la seva mirada a assumptes pocs coneguts pel públic generalista, i que van aportar una mirada àmplia, lliure i conscienciada sobre qüestions que mereixien explicar-se. Kanaga era filla d'un matrimoni intel·lectual del nord-oest dels Estats Units, i va descobrir la seva afició per l'escriptura a la seva infància. Sent adolescent es va iniciar en el periodisme, i des del 1915 també va explorar la fotografia per il·lustrar els seus reportatges, que inicialment van aparèixer als diaris de la costa oest, principalment el San Francisco Chronicle, on va ser fotògrafa de plantilla des del 1918. Kanaga va ser una de les primeres dones periodistes amb un lloc important en una època en què el nombre de redactores era escàs, i el de fotoperiodistes encara més reduït, i amb el seu treball va obrir una porta perquè immediatament aparegués una gran generació de fotògrafes, com Alma Lavenson, Tina Modotti o Dorothea Lange, a qui moltes vegades Kanaga va ajudar i va donar consell per obrir-se camí en la professió.

Consuelo Kanaga va tenir una mirada particular: sent dona en un món principalment masculí, va aprofitar la seva posició per tractar temes que abordessin les complexitats d'un temps que, sobretot als anys 30 del segle XX, estava marcat pel declivi econòmic i la desigualtat social. A la seva feina sempre va buscar representar la dona del seu temps, tant la que aspirava a un futur millor –la dona jove negra– com les derrotades per la Gran Depressió, les vídues, les malaltes i les aturades.

Als anys 20 del segle passat va tenir lloc un dels moviments culturals més importants dels Estats Units, l'anomenat 'renaixement de Harlem', vinculat a un altre moviment més extens conegut com el del 'Nou Negre': un moment d'auge de la cultura en què es va començar a recuperar i valorar el passat de l'aportació afroamericana al país, i que a més va activar la creació de noves obres valuoses en els àmbits de la literatura, el pensament, la música i l'art, i que es caracteritza per l'auge del jazz i les primeres obres literàries de denúncia social contra el racisme. Consuelo Kanaga va participar d'aquest moviment amb la càmera, que la va ajudar a retratar diferents moments de la vida afroamericana en un moment que passava de la marginalitat completa a l'esperança per un canvi.

Consuelo Kanaga va ser una gran viatgera, va recórrer el nord d'Àfrica als anys 20, va visitar Europa, va treballar per tot els Estats Units, i la seva mirada gairebé sempre es dirigia allà on detectava una història humana marcada per la injustícia i la desigualtat que mereixia una atenció especial. Als anys 30, ja de manera més pronunciada, es bolcaria a la fotografia obrera: el seu interès eren els treballadors, els grups socials més afectats per la Gran Depressió, les sequeres i la inestabilitat econòmica del seu país després del crac de la borsa de Nova York del 1929 i els seus efectes a partir del 1930. Kanaga mirava directament els ulls dels seus personatges –els seus retrats són una exploració de l'ànima de la classe obrera–, o es fixava en detalls rellevants que explicaven una història amb un petit gest.

Consuelo Kanaga va estar en actiu fins a la dècada de 1970 (va morir a Nova York, el 1978), i el seu moment de més experiència i maduresa va coincidir amb un dels esdeveniments socials i polítics més transcendentals de la història recent dels Estats Units: la lluita de la comunitat afroamericana per reclamar la igualtat de drets civils, i que va acabar el 1965 amb les lleis de segregació que s'havien mantingut vigents al sud del país durant un segle. Als anys 50 i 60 Kanaga va documentar protestes, marxes i accions de resistència civil que han esdevingut part fonamental de l'estudi d'un procés d'emancipació que havia seguit durant tota la carrera.