33/45

Vaig néixer cansadet. El meu cos de seguida es deixa abraçar per la gravetat. La vida en horitzontal és molt més plaent que en vertical. M'agrada enfonsar-me en els sofàs. Tocar-me les pilotes tot el sant dia. De vegades, penso que locals com el 33/45 s'han construït pensant en mi, però sempre que hi vaig comprovo que no sóc l'únic fan de la llei del mínim esforç: en aquesta sala d'espera inacabable sempre hi ha gent espaterrada. Com jo, compten les musaranyes i les esquerdes del sostre amb la rapidesa d'un androide. L'It Cafè ha desaparegut, però que ningú no plori. En el seu lloc s'ha aixecat el 33/45, més polidet en la decoració de l'entrada, però gairebé idèntic al seu predecessor. És una sort que la renovació de l'establiment no hagi afectat l'àrea de descans que hi ha al fons, un rectangle espaiós i consistent en un nombre infinit de sofàs, butaques i cadires retro; un punt de descans pensat perquè el client s'hi estigui tota la nit petant-la amb els amics o gaudint de la vista decadent del carrer de Joaquín Costa, un escenari on operen amb total impunitat els soldats del lumpen. A diferència d'altres bars amb mobiliari reciclat –gairebé tots semblen contenidors pudents–, el 33/45 té estil; es percep una estranya simetria en aquestes Galerías del Tresillo per a moderns. El local no bruteja i gràcies a Déu no ha estat víctima d'un interiorista rasta. Diantre, s'hi està tan bé i hi ha tanta butaca per desflorar, que et vénen ganes de portar-hi el gat, la capsa d'After Eight, l'estufa i el llibre de Carlos Ruiz Zafón.