Velcro Bar

El Velcro és un tub de raigs catòdics a l'era digital. Té nom d'espatlleres dels anys 80, du els escalfadors d'Eva Nassarre, beu glops de Mirinda i quan es despulla, no ho pot evitar, fa un craaashh, ahhh. De pura llum ancestral i moderna, el Velcro és el refugi del que vol sortir per la porta del darrere d'un dimecres. Cada nit el repoblen homínids disposats a veure líquids translúcids que, encara que no vulguin, els esquitxaran a la cara un ssshhh, ahhh.
S'asseu la gentada a la barra, alçats en tamborets, i durant hores, com si estiguessin sota aquella llum blava de les carnisseries, la que caça mosquits, no es mouran ni un centímetre. Parlaran entre ells del resultat de l'últim Barça, quin gol, i és possible que l'Emilio, el bàrman, carismàtic, digui la seva. Bla, bla, bla. Què toca aquest vespre, gintònic de pebre?
La resta de la clientela, preferirà quedar-se al marge i entaforar el cul en les butaques blanques de pell sintètica, on juro que Barbarella, cenyida i platejada, s'hi va asseure aquella nit. I mentre l'univers dóna voltes i els anells de Saturn giren, fiu, fiu, al ritme d'un hula-hoop frenètic, la música electrònica o elèctrica, tallarà el pas amb el seu tun, tun, ta, ta, ahhh. A la pantalla de cinema, al final del bar, no hi faltarà mai l'encesa d'una pel·lícula que diu la bíblia del bon gust que ha de ser en blanc i negre. L'amor ho podrà tot. Ella dirà sí, ell dirà també. Els que omplen el Velcro corejaran la cançó del glup, glup, fins que la persiana metàl·lica caigui pafff, contra el terra. –Montse Virgili.