10 moments irrepetibles que hem viscut a La [2] d’Apolo

La presentació de “Voces del Extremo” a Barcelona quedarà per sempre com un moment únic dins de la memòria de la sala. El terror dels puristes del flamenc, més conegut com a Niño de Elche, va demostrar en directe per què és una de les propostes més atípiques,  atrevides i ambicioses del panorama espanyol de l’actualitat. Sobre l’escenari, una creació poètico-musical intensíssima capaç d’eriçar-nos la pell en més d’una ocasió. Una orfebreria sonora deutora de gèneres tan dispars com el flamenc, el post-punk, el krautrock o l’electrònica, entre d’altres. Un viatge. Un plaer.

Just abans de que explosionessin amb “Teen Dream” (2010), la banda de dream pop per excel·lència de la última dècada va passar per primer cop per Barcelona en una actuació inoblidable emmarcada dins del Caprichos de Apolo que, a més, comptava amb Jana Hunter (Lower Dens) com a telonera. Victoria Legrand en directe era pur magnetisme i el poder d’aquell directe tan íntim i proper va ser realment emocionant. El so obscur de “Devotion” va fluir des del primer a l’últim tema per convertir-se en una actuació rodona que va fer sortir al públic de la sala quasi levitant. Quins temps aquells en que podies veure a Beach House en petit comitè...

Per veure en directe a aquest músic de culte creador de Swans has de deixar-te emportar des d’un primer moment cap a una altre dimensió creativa. Michael Gira en solitari deixa enrere tota aquella sonoritat crua tant recognoscible en Swans per endinsar a l'espectador en una atmosfera més respirable, una dimensió més amable i tranquil·la però sense perdre ni un bri d’intensitat tot i només comptar amb una guitarra com acompanyant. El seu concert de 2014 a La [2]  es va fer irrepetible des del primer segon. Els presents en podran donar fe.

Un altre concert memorable va ser la presentació conjunta de “Familial”, el primer disc en solitari de Philip Selway (bateria de Radiohead) amb l’artista nord-americana Lisa Germano, que no només va col·laborar en la gravació del disc sinó que també interpretava els seus propis temes de “Magic Neighbor” (2009) acompanyats per Sebastian Steinberg al baix i el polivalent David Coulter. Un concert màgic tant per part de Germano com intens per part de Selway. Un combo ja inesborrable en la memòria de la sala.

Molt abans de començar a exhaurir entrades allà on anaven, Silvia Pérez Cruz i Refree van oferir un concert irrepetible a La [2] d’Apolo dins del Cicle Estrella Girls! de Time Out. Amb un repertori que incloïa cançons de l'àlbum “Matilda” de Refree, i algun tema del disc en solitari que preparava Pérez Cruz, la parella es trobava en un moment ideal i es mostraven tant imparables com apassionats damunt de l’escenari. Des del jazz al flamenc, la versatilitat i força de Pérez Cruz van inundar la sala d’intensitat i emoció, deixant clar a tots els assistents que estàvem davant d’una de les cantants amb més futur de la música catalana. I no ens equivocàvem

El bo d’Edwyn Collins inaugurava una nova etapa tant vital com artística gràcies a la publicació del disc “Loosing Sleep”, temps després de superar un doble ictus cerebral que a punt va estar de costar-li la vida. Però Collins tenia millors plans que deixar que la malaltia pogués amb ell, així que res va impedir que s’embarqués en una gira de presentació que conclouria en un inoblidable concert a La [2] d’Apolo. Aquella actuació quedarà per sempre com una declaració d’amor a la música i a la vida per part d’uns dels grans autors de la seva generació.

El primer concert en directe de la banda francesa a La [2]  de Nitsa estarà per sempre considerat com una de les nits més recordades de la historia de la sala. Molts seguidors es quedaven al carrer després que es pengés el cartell de Sold Out mentre a l’interior es respirava un ambient de màxima expectació. I el grup no va decebre, fent gala de l’escena anti-folk de la que formaven part i amb una estètica purament lo-fi, els temes del seu “Giant” (2006) van fer les delícies d’un públic totalment entregat a la causa. 

Ho cregueu o no, la banda formada pel trio de germans més famosos de l‘univers Disney van actuar allà pel 2008 en una [2] d’Apolo inundada de crits, hormones descontrolades i acne juvenil. Potser riureu, però probablement no hi ha passat cap altre grup per la sala que hagi folrat més carpetes i hagi venut més bolis/samarretes/banderes/pòsters/jocsdetaula i discos que aquest trio de “pop-rock” americà. Sens dubte, el show més alternatiu que ha programat la sala en aquests 10 anys.

El cantant i guitarrista de Sonic Youth presentava a Barcelona el seu darrer disc en solitari “Demolition”, produït per Beck. Un treball que tot i ser més acústic que els anteriors, va atraure a un bon grapat de seguidors encuriosits per veure de què seria capaç. I no va decebre. En una hora i mitja de concert Moore va fer gala d'una bona combinació de sensibilitat acústica amb ferotge distorsió d'arrels totalment "Sonic Youth" de les que irremeiablement no pot renegar com a segell propi. I els assistents encantats, com no.

Amb una cinta al cap, acompanyat per un baixista i un bateria i amb tota l’actitud d’una autèntica llegenda viva, als seus 72 anys (en aquell moment) Dick Dale va donar tot un recital sobre l’escenari difícil d’oblidar. El rei de la guitarra surf donava sobrades mostres de que continuava manejant l'instrument com ningú tot i la seva edat, amb el mateix moviment de dits sobre la guitarra que va crear allà pels anys 60 i que encara avui en dia inspira a les noves generacions. Tot un plaer poder veure’l en directe.