25 moments inoblidables de la història del Sónar

El primer any punxen Sven Väth i Laurent Garnier, però el grup que tothom recorda és Transglobal Underground i la seva mescla de techno i música ètnica.

Classe magistral d’Orbital en concert: la demostració que l’electrònica pot tenir tant carisma, força i poder d’emocionar com qualsevol altra música.

A Jeff Mills se li talla el corrent elèctric al mig d’una sessió i torna a començar. Malgrat els obstacles, triomfa com un déu de l’Olimp.

Daft Punk fan el seu primer concert a Barcelona i ja porten màscares. Sabotegen els seus mateixos hits tallant-los en plena pujada eufòrica.

Kraftwerk són els caps de cartell, però el més memorable és la rave final amb quatre DJs de dissabte, fins que es fa de dia. Aquest costum perdurarà.

Richie Hawtin, quan encara portava el cap rapat i ulleres de pasta, fa la sessió de la seva vida a la Mar Bella. El techno més bèstia de la història.

Últim any a la Mar Bella, tot i que el concert més marcià és el del pioner alemany Karlheinz Stockhausen, que omple de sons estranys el Tívoli.

El Sónar es trasllada a Fira Gran Via de l’Hospitalet. Hi escoltem guitarres (Sonic Youth) i sorolls encara més infernals (Aphex Twin). Bé.

Toquen Pet Shop Boys, però sonen vells i cansats, amb el seu pitjor disc. La gent s’ho passa millor ballant, sobretot a l’escenari a l’aire lliure.

Aquell va ser l’any de Björk, que en el seu concert va mostrar com s’utilitzava un nou instrument electrònic català, el Reactable.

Neixen nous herois del festival: les millors festes tenen la signatura de 2manyDJs, Tiga i del nou amic berlinès de Hawtin, Ricardo Villalobos.

Diplo punxa per primera vegada reggaeton al Sónar, i ningú entén res. També surt a rapejar amb De La Soul un desconegut que es diu Kanye West.

Després de més de vint anys oblidats, reapareix en directe la mítica banda disco Chic. Poc després, Chic serà el més ídem del món.

El gran any del 'dubstep', que esclata al festival i ressona a tot el món. També és quan James Holden punxa ambient sense un sol beat.

DJ Yoda punxa hits dels 80 i a la pantalla darrere seu veiem fragments de totes les pel·lícules de la nostra vida. Va ser per plorar.

Grace Jones, icònica model, cantant i actriu, demostra que és una diva absoluta i amb 60 anys es reivindica com a reina disco. No la poden fer baixar de l’escenari.

Després de gairebé quinze Sónars punxant, Richie Hawtin per fi fa un directe, disfressat de Plastikman. La cosa no surt gaire bé.

Janelle Monáe pinta un quadre mentre canta les cançons del seu primer disc, The Archandroid. Massa art en tan poc temps.

Cançons d’amor en el paradís techno: Lana del Rey fa un dels seus primers concerts i es transforma sobtadament en la gran dama del chill out.

Els veterans no saben com reaccionar, però a la quitxalla li encanta el gir: Skrillex, la nova estrella de l’EDM, congrega més públic que Kraftwerk.

Hi ha gent que no vol sortir de l’escenari Despacio. Molts supliquem que ho portin cada any, però no ens fan cas. Hem esperat quatre anys.

Ens enamorem perdudament de FKA Twigs, que fa el concert més futurista i sensual de l’any, sempre que no deixem aquest honor en mans d’Arca.

Un oasi al SónarComplex: el pianista James Rhodes toca música clàssica, mentre a fora tothom balla. No va ser avançat, però sí bonic.

Björk torna al festival i punxa en dimecres sons d’ocells i cançons exòtiques tota vestida de mòmia amb un barret immens. És una trol.

Tornem a refugiar-nos a l’escenari Despacio. Tornem a suplicar que ho portin cada any, però no ens faran cas... fins al 2022.