Entrevista a Alabama Shakes

"Jo treballava en una oficina de correus, i em llevava d'hora per separar les cartes", explica per telèfon Brittany Howard, l'explosiva veu d'Alabama Shakes. "I un dia em truca el mànager, i em diu que havien escrit un article sobre nosaltres a 'The Guardian'. A 'The Guardian'! Anava tot tan ràpid que no entenia què estava passant. Encara no ho entenc ara".

Quan parlem és a casa seva, a Athens, a l'estat nord-americà que els dóna nom, on s'estarà quatre dies, cosa que ha esdevingut bastant excepcional arran de l'èxit del seu debut, 'Boys & Girls' (2012), disc d'or als Estats Units i al Regne Unit, i que els va valdre tres nominacions als Grammy.

El boca-orella de tota la vida
Però la història del fulgurant triomf d'aquest quartet és tan de la vella escola com la seva potent mescla de rock nord-americà, soul i R&B: el boca-orella de tota la vida, que els va descobrir als seus veïns Drive-By Truckers i qui els van fitxar de teloners. "La gent ens ha tractat bé, en sóc molt conscient -reconeix Howard-. Són coses que no passen: els va passar als White Stripes, que van passar de tocar en clubs petits a fer-ho als MTV Awards. I mira ara en Jack White!", qui també es compta entre els seus fans.

Quin és el secret d'Alabama Shakes? La contundència rock i l'energia hi poden tenir alguna cosa a veure, però, sobretot, de quina manera això complementa les intenses interpretacions plenes de soul de Howard, que no és estrany que tingui el veterà Charles Bradley -un dels soulman maleïts restaurats pel segell Daptone- com un dels seus herois.

Escoltar una persona
"Jo vull escoltar una persona, un individu, no una 'banda de rock' -diu Brittany posant-hi l'èmfasi d'una falca publicitària, parlant sobre què busca en la música-. Vull que la gent sigui autèntica, cosa que és més difícil d'aconseguir del que sembla. Fa por ser honest. Però la música et permet compartir coses que d'una altra manera no podries compartir. Hi ha gent que pot parlar de tot, i hi ha gent que va al psicòleg". Ella fa cançons.

Abocar l’ànima a la música és el que li ha permès connectar tant amb el públic. I això va ser així des dels inicis. “Imagina’t un bar: tothom està borratxo, han pencat tot el dia, la gent parla amb els amics i l’última cosa que els importa és saber qui toca. Així és com vam començar –recorda; tampoc fa tant de temps–. Per cridar la seva atenció els has de parlar, i a la gent li agradaven les cançons en què els explicava com m’havia anat el dia, com odiava la meva feina, com de miserable em sentia i com de desorientada estava. I sempre aconseguíem cridar la seva atenció. Ara que toquem en llocs més grans l’esforç és el mateix, perquè hi ha més gent i més converses. Sempre hi ha la gent que ve perquè creu que ha de fer-ho perquè és guai venir. Així que jo m’esforço a fer-los venir”.

Brittany, però, ja no odia la seva feina, i això es reflectirà en les cançons del que serà el seu segon àlbum, al qual dedicaran “el temps que calgui perquè sigui molt bo”. “Jo escric sobre la meva vida i la meva vida ha canviat, espero que la gent encara s’hi pugui identificar –afirma– . També és difícil estar lluny dels amics i la família, sobretot si no has anat mai enlloc, com jo, i de sobte vas per tot el món”. I que coi, ningú li ha regalat res: “Em va costar 20 anys arribar on sóc. Des de molt petita sabia què era el que volia fer i que no podia fer una altra cosa, encara que la gent em digués que no era prou bona”. Però Brittany no es va rendir. “Si vols que et sigui sincera, això mai no va ser una opció. Per això tinc d’exemple el senyor Charles Bradley. A ell li va costar 40 anys, però mai no es va rendir”.