Les moltes vides d'Alessi

"Em sento molt còmoda parlant amb tu, potser ens vam conèixer en una vida anterior!", diu Alessi Laurent-Marke. La jove britànica sembla més còmoda admetent que té una ànima vella abans que la seva mare li va posar el nom de la famosa firma de disseny: "n'és molt fan", la justifica. Només despenjar em pregunta si aquí fa un dia tan bonic com a Londres, i també si m'ha agradat 'The still life', el tercer àlbum d'Alessi's Ark, en què abandona el rigor acústic i amplia la paleta sonora. Li dic que és com un llibre obert, i això li encanta. En parlem.

La natura té un paper important a 'The still life', oi?
Sí, tot i que vaig néixer i créixer a Londres i m'agrada la ciutat, m'encanta la natura. Passejar per la natura em proporciona calma.

Sembla que hi trobes consol.
Sempre que em sento una mica perduda m'agrada sentir els peus contra la terra i agafar forces de la natura. M'agrada trobar consol en les coses senzilles. Es tracta de buscar una mica de felicitat en tot el que fem.

Amb la teva música busques donar consol?
Sí, vull que la música sigui gairebé com una medicina per als altres, curativa, que doni calma. Però volia que el yin i el yang del disc estigués equilibrat, que el material fosc es complementés amb el més lluminós. No volia un disc optimista fins al deliri. Tots tenim alts i baixos, i volia que aquest fos un disc que et pogués fer companyia tots els dies de l'any, que hi poguessis comptar.

Sones bé amb tu mateixa.
He tingut la sort de trobar un segell -l'indie Bella Union- que em dóna llibertat i em permet crear aquests paisatges sonors, que és el que de veritat volia fer.

Vas tenir una mala experiència amb una multinacional, oi?
Va ser una bogeria. La persona que em va fitxar va perdre la feina dues setmanes després de fitxar-me, i a la gent amb qui vaig estar treballant en el disc aquí al Regne Unit la van despatxar abans que el disc s'edités, que es va endarrerir durant dos anys. L'ofici de fer música s'ha revelat com una cosa molt difícil! Però també és meravellós, em sento molt afortunada, i molt agraïda.

Al nou disc vas més enllà dels instruments acústics.
He crescut, i crec que ha estat un procés natural, però estava una mica espantada per tot plegat. Però en acabar m'he quedat molt tranquil·la. Era una cosa que necessitava fer, però havia d'estar preparada. Era un terreny molt fèrtil, no havia explorat aquest tipus de sons.

És el teu disc més personal?
Em vaig fer gran fent música i tot just m'estic començant a conèixer. Més que compondre a partir de la meva pròpia experiència en general ho he hagut de fer a partir de la imaginació. Però aquest és el meu disc més honest, ara tinc més coses a dir perquè he tingut temps per viure una mica més: faré els 23 al juny. Potser abans m'inspirava en vides anteriors!

Has treballat amb gent del cercle de Saddle Creek, el segell de Conor Oberst (Bright Eyes), com al debut. Què t'atrau d'ells?
Em vaig convertir en una gran fan de la música de Bright Eyes als 13 o 14 anys, i encara ara són el meu grup favorit. Són una gent maquíssima, hi ha molt de talent en aquella part del món, la primera experiència gravant amb ells va ser increïble. Però amb el segon disc, 'Time travel' (2011), em vaig voler plantejar un repte i produir-me jo mateixa. Però vaig descobrir que em mancava direcció, i tot i que vaig gaudir del procés, va ser una mica massa per a mi. Per això de cara al tercer vaig tornar a confiar en ells.