L'estudi d'Hidrogenesse al Poblenou té alguna cosa de cementiri d'elefants tecnològic. Els sintetitzadors que descansen als prestatges, però, són vius: estan en estat latent. "En cada disc els fem servir alguna vegada, per ecologia i per treure'ls la pols", diu de la col·lecció de teclats Genís Segarra, teclista telecinètic dels criogenitzats Astrud -desapareguts mentre no es demostri el contrari- i meitat, amb l'artista Carlos Ballesteros, d'Hidrogenesse. També són els artífexs d'Austrohúngaro, el segell discogràfic amb què editen discos que els agraden, els seus i, ara mateix, els de Chico y Chica i Espanto, duos de pop electrònic amb culte fidel, com ells.
A Hidrogenesse els agraden les coses velles, i 'Roma', el seu quart àlbum, va néixer com un homenatge al que és antic: les ruïnes, les restes arqueològiques, els edificis vetusts, la gent gran. "Intentes donar la raó a les coses que t'agraden", diu el Genís. I per a ells donar la raó -o encara millor, tenir-la- és el súmmum: "Tendrán que darnos la razón en el siglo XIX", canta el Carlos en la seva oda a l'Ottocento, segons ells, l'últim cop en què es va poder creure en l'adveniment d'un futur utòpic.
"Vam fer un disc per donar la raó als animals -'Animalitos' (2007), el dels himnes 'Disfraz de tigre' i 'Caballos y ponis'-, i ara en fem un per donar-la als vells. Com sempre, es tracta de portar la contra. Anem sumant anys i tenim aquesta rancúnia vers la idea que tot ha de ser jove. M'agrada que els grups siguin de gent gran -entre els seus herois tenen un lloc d'honor el duo Sparks, format pels quasi septuagenaris germans Mael- i m'agraden els edificis antics. Pot ser una qüestió de gust o d'ideologia". Com canta el Carlos a 'Dos tontos muy tontos', la cançó sobre les parelles eternes, com ells, inspirada en Sparks que obre 'Roma': "Sólo se necesita que dos idiotas en sintonía nos pongamos de acuerdo en la misma tontería para convertirla en nuestra ideología".
Terenci i Liz a la Ciutat Eterna
A Hidrogenesse els agrada insistir. La segona cançó de l'àlbum es diu 'A los viejos'. Som a principis d'agost, i quan el Genís l'obre a l'ordinador de l'estudi -on tenen de veïns John Talabot, Extraperlo i Delorean-, es queda horroritzat. "Que lenta!", es queixa. "És que a Roma les vam accelerar totes", contesta el Carlos sota la mirada d'un Volker Spengler transvestit al cartell d''Un año con trece lunas', de Fassbinder, al costat d'una foto en blanc i negre de la roquera murciana Lidia Damunt, veu de Hello Cuca, amiga del duo i 'alumni' d'Austrohúngaro. Tot just han tornat de la Ciutat Eterna, on han acabat de donar forma a les cançons del disc que porta el seu nom: van passar una setmana a la Real Academia de España de la capital Italiana convidats pel seu col·laborador, l'artista Aníbal Santaella, i van aprofitar la invitació per fer-hi un recital de veu i piano amb els temes del nou disc. Els assajos havien de servir-los per polir-ne l'esquelet, les melodies i les lletres, per deixar-les llestes per vestir-les a l'estudi. Per fi.
Amb Hidrogenesse tot encaixa sempre, i quan no ho fa, s'ho fan venir bé per fer-ho encaixar sense que es vegi el calçador. Va ser en un anterior viatge a Roma que van decidir que el seu disc arqueològic havia de dir-se així. "És molt Torre de Babel, aquesta confusió d'estils, èpoques, nacionalitats i orígens -diu el Genís-. Sembla que estiguis en molts segles diferents caminant pel mateix carrer. En comptes de ser didàctic, com en un museu, crea una sensació de caos que no acabes d'entendre". Volien que el disc fos així, caòtic, fragmentat, irregular. Volien que a les cançons hi hagués "molts detallets", elements diferents que entressin i sortissin i se superposessin, que escoltar-les fos "com desenterrar tresors arqueològics". Era el 2010 i algunes de les cançons de 'Roma' ja rondaven des d'un any abans, un parell fins i tot en directe.
La superposició d'estrats de Roma els serveix a 'Aquí y ahora', la cançó que tanca l'àlbum, de metàfora d'un calaix de sastre pop on conviuen simultàniament tots els mites del duo que hi han volgut encabir, entre ells Terenci Moix i Elizabeth Taylor, protagonistes de dues de les cançons del disc. Al centre de l'àlbum hi ha 'Moix', la cançó de música solemne i lletra irreverent que adapta un fragment de 'Terenci del Nil' (1971): la van compondre per a la instal·lació d'inspiració egípcia que van muntar el 2011 a la Fundació Miró en el marc de l'exposició 'Genius loci'. La Cleòpatra de la Taylor va ser la inspiració primigènia per fer un disc dedicat al món antic, i l'actriu exerceix d'antiguitat incombustible ("He enterrado mascotas y maridos... y creo que voy a enterrar a mi propio mito") en una cançó anterior a la seva defunció el 2011.
Amb Hidrogenesse tot encaixa sempre, i que l'àlbum en què reivindiquen el que és vell i antic el formin cançons velles (però noves) i antigues (però inèdites), sembla obeir a un pla magistral. Però no va anar així: no estava previst enterrar la Taylor abans que sortís l'àlbum. La culpa la va tenir Alan Turing. La proposta d'un centre artístic els va induir a fer cançons inspirades en la cinematogràfica biografia -amb biopic amb Benedict Cumberbatch- del matemàtic que va descodificar els missatges en clau dels nazis, considerat el pare de la informàtica.
L'encàrrec es va acabar cancel·lant, però Hidrogenesse es van enamorar del personatge i li van dedicar un àlbum sencer, 'Un digito binario dudoso', i perquè estigués llest pel 2012, l'any del centenari del naixement de Turing, van haver de deixar 'Roma' aparcat en un calaix. Per acabar-ho d'adobar, la repercussió d'aquell àlbum va ser tan gran, que els ha tingut fent concerts fins fa no res. "Es va convertir en el nostre millor disc, ni nosaltres ens ho crèiem", diu el Genís. "Fins aleshores molts ens tenien com el projecte paral·lel d'Astrud", rebla el Carlos. Encarregar-se de produir 'Rock'n Roll' (2012), d'Espanto, i 'Rea' (2014), l'últim disc de Single -un altre duo afí al seu univers-, encara els va entretenir més.
Per aquest motiu es van espantar quan van reobrir el calaix, dos anys després, i van tornar a 'Roma', el disc, venint de Roma, la ciutat. S'havien proposat acabar-lo en un mes, però quan ens tornem a trobar a mitjan setembre, admeten que era un propòsit "molt ingenu". A la pantalla de l'ordinador, els dibuixos que fan les pistes de les cançons delaten la irregularitat de les estructures, el seu caràcter 'romà'.
Ni ABBA, ni Saint Etienne, ni Kanye
"Ja podem esforçar-nos a fer la cançó pop perfecta, que no som ABBA, ni tan sols som Saint Etienne -se subestima el Genís-. Intentes fer una cançó que es pugui ballar. Tens una idea de què és la música de ball i pateixes perquè mai no aconsegueixes aquell ideal que buscaves. Surten altres coses que potser són més gracioses i que són les que ens donen carisma, les que a la gent li agraden. Però no és el que tu perseguies".
Per evitar aquesta frustració, a 'Roma' han defugit les convencions de la cançó inspirant-se "en la llibertat del rap, de posar ritmes, sorolls, samples", diu el Carlos, qui va introduir Kanye West a can Austrohúngaro. "No fa servir fórmules ni se li pot posar etiquetes, i això ens feia molta enveja, així que vam intentar fer el mateix amb les nostres cançonetes, obsessions i acudits -explica el Genís-. El hip-hop és un gènere més nou, encara són pioners de la música i això es nota. Amb el pop ja som clàssics, manieristes". "Som com el cinema mut", afegeix el Carlos.
"Els qui són molt així i ens agraden molt són Los Ganglios. No tenen aquesta pressió d'autoexigir-se que el que fan sembli una cançó", diuen. Tenen previst encarregar un dels videoclips de l'àlbum al delirant trio suecoextremeny, amb els quals comparteixen la vocació humorística. "No crec que m'agradi res que no tingui sentit de l'humor -admet el Genís-. No és només fer un acudit, és donar una volta a les coses, utilitzar la ironia, el sarcasme, jugar amb el llenguatge o amb les idees. Quan fem una cosa volem que sigui entretinguda. No sempre volem fer riure, però sí fer gràcia, treure'ns alguna cosa del barret de copa". "Generar sorpresa ens dóna plaer", afegeix el Carlos. Diu que amb aquest disc es van proposar "que cada cançó fos una fantasia".
Sons nous i únics
Hidrogenesse ja no volen sonar com un grup: ho volien en l'època d''Animalitos', en què el Genís tocava el baix i van encarregar a Alfonso Melero, bateria de Hello Cuca, que els recreés els ritmes de les seves produccions glam rock favorites. Això és història antiga. "Allò maco de la música electrònica és que no soni com un grup", diu el Genís. A l'hora d'abraçar les possibilitats que ofereix l'electrònica, és militant. Fins al punt que té arraconats els sintetitzadors del cementiri d'elefants perquè ja sap "quins sons fan".
'Roma' l'han fet sobretot amb el sintetitzador modular, creant sons nous i únics a través de la combinació de cables i oscil·ladors, descobrint-los, com els tresors arqueològics, en comptes d'apel·lar als sons sintètics predeterminats pel fabricant. Això és el que els fa feliços. I quan creen un so, el bategen amb onomatopeies que l'evoquen: cric, tic, bum, txec, clap, rings.
A les cançons, competeix amb la veu del Carlos la de l'RB1 Robotto, un mòdul per al sintetitzador que emula la parla però que va causar una gran decepció al Genís -qui esperava la nova joguina amb candeletes-: en la nostra primera trobada a l'agost l'imitava amb crueltat i l'anomenava "el sintetitzador pocatraça". Al setembre, ja s'hi havia reconciliat, i al final el Robotto canta en tres de les cançons del disc. Els altres vocalistes convidats són Jérémie Orsel, del grup parisenc Dorian Pimpernel, i Joel Gibb, de The Hidden Cameras.
Cançons jeroglífic
Gibb va improvisar la seva col·laboració a 'That international rumour' -al voltant d'un suposat 'rumor internacional' que obsessionava Andy Warhol: estava convençut de la seva existència i volia assabentar-se'n- estintolat al sofà de l'estudi. És una de les cançons jeroglífic de l'àlbum: les que no acaben d'entendre's, les que busquen generar certa confusió -com la poètica 'Escolta la tempesta' o la misteriosa '¿De qué se trata?'-, i que s'oposen a les col·leccions d'aforismes i a les que expliquen històries.
Tant 'Escolta la tempesta' com 'El hombre de barro' -primer avançament del disc, el mite de la mòmia segons Hidrogenesse, on recreen amb el sintetitzador el ritme de 'Joanna', la cançó que obre el 'Percussions' de Gainsbourg, un altre dels seus herois-, van ser molt ben rebudes pel públic del Music Hall de Barcelona, en el concert que van fer amb Espanto a l'octubre, amb la sala plena d'entusiastes fans devots.
També hi havia Albert Serra: una declaració seva els va inspirar 'El artista' -publicada el 2013 com a single i que al final ha quedat fora de l'àlbum-, i el cineasta està encantat amb "la seva cançó" ("El artista promete dejar de crear si recibe un millón de euros") i amb el fet que a la contraportada del single la seva 'boutade' ("Si tanto les disgusta lo que hago, les propongo que me paguen a mí el dinero que cuesta hacer una película y prometo no hacerla") comparteixi espai amb una de Dalí ("No se preocupe usted, soy incorruptible: lo hago todo únicamente por dinero").
És novembre i plou el dia que Hidrogenesse juguen amb la perspectiva per als retrats de la portada de l'àlbum. Treuen els caps per les finestres de la falsa arquitectura -de la mida d'un DIN A3- que ha fet el Carlos inspirat en uns gravats de Piranesi, davant l'objectiu de la seva amiga, la fotògrafa Alicia Aguilera; és ella qui ha fet la corona que porta el Genís en l'estampa neoclàssica que il·lustra aquest reportatge. Les cançons de 'Roma' ja són rumb a la República Txeca, on es fabricarà l'edició en vinil. Serà el primer cop que un disc del duo es publica en aquest format: Austrohúngaro ja n'ha editat d'Espanto i de Lidia Damunt, però el grup dels amos sempre paga les retallades al segell. Amb aquest, els feia il·lusió. Després de tant de temps, s'ho mereixien.