'Omega' havia de ser un viatge enlloc o a la glòria. Què va ser per tu?
L''Omega' tenia molt de yin i yang, molta glòria i molt de desastre, perquè va ser un projecte real. Una de les coses que en vaig aprendre és que en la realitat això és simultani: ens va permetre tocar a l'estranger davant de milers de persones, tot i que aquí sempre hi hagués el mateix rum-rum. Són projectes vius, que tenen un impacte sobre la gent i va haver una entrega de veritat. Té una història que cal explicar, amb riure i plor, alegria i tristesa.
És el disc que t'ha fet passar a la història i el disc que va posar en risc la teva carrera.
Va ser una victòria pírrica, s'hi perden moltes naus i tampoc no es guanya tant. És un gran Saturn que ens devora, però millor ser devorat. Jo volia aturar-me una mica i estudiar a fons, ja que podíem fer-ho amb Morente. Quan un mestre et reclama ho has de deixar tot, perquè no n'hi ha tants. Ho vaig perdre tot, però ara tinc molt més.
Què aporta 'Omega' a la música?
A mi m'ha influenciat molt la frase de Falla que el flamenc ha d'inspirar-se en la natura. Però el so de la natura als anys 20 no té res a veure amb el nostre. És molt més caòtica i sorollosa. Al disc l'Enrique és la veu de la sang, de la tradició que es resisteix a ser imantada per les altres músiques que tant la necessiten. Amb aquest disc vam aportar música al planeta Terra, pel geni de l'Enrique però també per l'embolcall de l'àlbum, la sonoritat, la complexitat simple. Jo veia la transcendència del projecte, i no hi podíem arribar sols, ni l'Enrique ni nosaltres.
La figura dels 'famencòlics', que en deia Morente, va planar sobre la creació de l'àlbum? Tu particularment en vas rebre molta agressivitat.
A Granada estàvem molt concentrats en nosaltres mateixos i teníem aquesta llibertat de seguir aprofundint-hi. És quan portem al disc a Madrid, on volem gravar alguns dels artistes, que notem la pressió. Jo no vaig notar cap bel·ligerència per part de les figures del flamenc que participen al disc. Però sí de la gent que venia amb ells, el seu seguici, que tenien molta curiositat per què estàvem fent. Però l'agressivitat sempre era silenciosa. Els fonamentalistes i ortodoxos actuaven 'soto voce', pensant que això seria més efectiu. Era una bel·ligerància amb poc volum però gran tensió.
A l'Enrique li deien que l'havíeu enganyat.
Me'n recordo perfectament d'aquell dia, no vaig tenir temps ni d'escalfar la cadira. Li deien que la guitarra s'acoblava i que allò estava malament. Jo m'ho vaig prendre amb sentit de l'humor, cosa que no vol dir que no m'afectés. Però això és igual quan estàs tan convençut del que fas. Ara, la pregunta és si ho vaig fer perquè n'estava convençut o per portar la contrària. I la resposta és les dues coses.
Creus que Enrique Morente dubtava de si et baixaries del tren, com va fer el vostre bateria, Eric Jiménez, que va deixar Lagartija Nick i va entrar a Los Planetas?
És que hem parlat de la pressió dels flamencòlics, que es van proposar aturar el projecte. Però el meu món em feia 'bullying': “A aquest no li parleu, que s'ha tornat boig i se n'ha anat amb uns gitanos”. I a l'Eric tothom li feia palmes perquè se n'havia anat amb Los Planetas. Quan marxa ell, la meva oficina de management em deixa i es queda amb Los Planetas, als quals havia entrat jo, i també em deixa la discogràfica. Era una manera de forçar-me a que abandonés aquell camí, prendre-m'ho tot. Així que com que jo ja era flamenc, me'n vaig anar amb els flamencs, amb el Cigala, l'Enrique, Paco de Lucía... Sort en vaig tenir del Fino Oyonarte, el baixista de Los Enemigos, que és molt amic meu i va ser de gran ajuda. No em fa molt feliç que ara hi hagi gent que tingui molts més recursos, però tampoc no tinc rancúnia pel que va passar.
L''Omega' tenia molt de yin i yang, molta glòria i molt de desastre, perquè va ser un projecte real. Una de les coses que en vaig aprendre és que en la realitat això és simultani: ens va permetre tocar a l'estranger davant de milers de persones, tot i que aquí sempre hi hagués el mateix rum-rum. Són projectes vius, que tenen un impacte sobre la gent i va haver una entrega de veritat. Té una història que cal explicar, amb riure i plor, alegria i tristesa.
És el disc que t'ha fet passar a la història i el disc que va posar en risc la teva carrera.
Va ser una victòria pírrica, s'hi perden moltes naus i tampoc no es guanya tant. És un gran Saturn que ens devora, però millor ser devorat. Jo volia aturar-me una mica i estudiar a fons, ja que podíem fer-ho amb Morente. Quan un mestre et reclama ho has de deixar tot, perquè no n'hi ha tants. Ho vaig perdre tot, però ara tinc molt més.
Què aporta 'Omega' a la música?
A mi m'ha influenciat molt la frase de Falla que el flamenc ha d'inspirar-se en la natura. Però el so de la natura als anys 20 no té res a veure amb el nostre. És molt més caòtica i sorollosa. Al disc l'Enrique és la veu de la sang, de la tradició que es resisteix a ser imantada per les altres músiques que tant la necessiten. Amb aquest disc vam aportar música al planeta Terra, pel geni de l'Enrique però també per l'embolcall de l'àlbum, la sonoritat, la complexitat simple. Jo veia la transcendència del projecte, i no hi podíem arribar sols, ni l'Enrique ni nosaltres.
La figura dels 'famencòlics', que en deia Morente, va planar sobre la creació de l'àlbum? Tu particularment en vas rebre molta agressivitat.
A Granada estàvem molt concentrats en nosaltres mateixos i teníem aquesta llibertat de seguir aprofundint-hi. És quan portem al disc a Madrid, on volem gravar alguns dels artistes, que notem la pressió. Jo no vaig notar cap bel·ligerència per part de les figures del flamenc que participen al disc. Però sí de la gent que venia amb ells, el seu seguici, que tenien molta curiositat per què estàvem fent. Però l'agressivitat sempre era silenciosa. Els fonamentalistes i ortodoxos actuaven 'soto voce', pensant que això seria més efectiu. Era una bel·ligerància amb poc volum però gran tensió.
A l'Enrique li deien que l'havíeu enganyat.
Me'n recordo perfectament d'aquell dia, no vaig tenir temps ni d'escalfar la cadira. Li deien que la guitarra s'acoblava i que allò estava malament. Jo m'ho vaig prendre amb sentit de l'humor, cosa que no vol dir que no m'afectés. Però això és igual quan estàs tan convençut del que fas. Ara, la pregunta és si ho vaig fer perquè n'estava convençut o per portar la contrària. I la resposta és les dues coses.
Creus que Enrique Morente dubtava de si et baixaries del tren, com va fer el vostre bateria, Eric Jiménez, que va deixar Lagartija Nick i va entrar a Los Planetas?
És que hem parlat de la pressió dels flamencòlics, que es van proposar aturar el projecte. Però el meu món em feia 'bullying': “A aquest no li parleu, que s'ha tornat boig i se n'ha anat amb uns gitanos”. I a l'Eric tothom li feia palmes perquè se n'havia anat amb Los Planetas. Quan marxa ell, la meva oficina de management em deixa i es queda amb Los Planetas, als quals havia entrat jo, i també em deixa la discogràfica. Era una manera de forçar-me a que abandonés aquell camí, prendre-m'ho tot. Així que com que jo ja era flamenc, me'n vaig anar amb els flamencs, amb el Cigala, l'Enrique, Paco de Lucía... Sort en vaig tenir del Fino Oyonarte, el baixista de Los Enemigos, que és molt amic meu i va ser de gran ajuda. No em fa molt feliç que ara hi hagi gent que tingui molts més recursos, però tampoc no tinc rancúnia pel que va passar.