El tòpic es pot portar a pensar que el blues és un afer de gent gran, de guitarristes heavies blancs de seixanta anys 'penedits' idòlatres de Clapton, o de venerables octogenaris negres que passegen el seu llegat pel món. Doncs no. Com en qualsevol altre gènere, hi ha molta gent jove que ho fa bé. I tenim la sort que ens visita una figura jove i a l'alça del blues mundial: Buffalo Nichols, nascut a Texas, però crescut a Wisconsin, té 31 anys i una trajectòria de dos discos, 'Buffalo Nichols' (2021) i 'The Fatalist' (2023), que no és que proposin una renovació del gènere, sinó una mirada fresca amb la vista posada en l'amplitud d'estils que conformen la música d'arrel nord-americana: des del blues texà al folk dels Apalatxes, passant per cançons de country-folk blues que podrien estar dins el cançoner de llumeneres blanques com Malcolm Holcombe o Townes Van Zandt (perquè ja sabeu que en la música americana hi ha grans cantants de country negre i de blues blancs, i tot és el mateix).
Doncs tindrem a Nichols, equipat amb la seva guitarra dobro electrificada i tub de 'slide' en les curtíssimes distàncies de l'Heliogàbal, per molt poca pela. Les línies de guitarra caminadora de Nichols, de virtuosisme hipnòtic, recorden els grans del gènere, com Robert Johnson, però la seva veu, vellutada i amable i d'estil folk, en lloc del lament rocós, fan que la denúncia política de cançons com Another Man ("21st century don't mean a thing to me / Cause it might as well be 1910 / They're killing women and killing men / Another woman is dead") sigui encara més punyent. Si algú dubta de la rellevància de Nichols, que pensi que és l'únic artista de blues en solitari que ha fitxat Fat Possum, la gran casa del blues modern d'Estats Units, en els darrers vint anys.