Les cròniques del Primavera Sound 2018

L'ombra de Serge Gainsbourg és allargadíssima, però la filla del pare del pop francès mai no s'hi havia refugiat com a 'Rest' (2017), el seu celebrat cinquè àlbum. La prematura mort el 2013 de la seva germana Kate Barry –filla de la mare de Charlotte, Jane Birkin, també al Primavera Sound 2018, i del compositor John Barry– va inspirar-li un àlbum sobre el procés del dol amb què Charlotte Gainsbourg va acabar recordant son pare, mort també abans d'hora i amb problemes d'addiccions com Kate. Pianista de bar ascendit primer a compositor per a estrelles de la 'chanson' i després a mestre del pop orquestral (amb la col·laboració de l'arranjador Jean-Claude Vannier), el provocador Gainsbourg va apropar-se al synth pop als 80, a finals de la seva carrera. I és aquesta dimensió electro i disco la que recupera Charlotte a 'Rest', la música del qual la compon el productor electrònic SebastiAn (ella s'estrena signant les lletres), col·laborador de retrofuturistes sintètics del French Touch com Daft Punk i Kavinsky. Asseguda al piano i envoltada de la seva banda, com un músic més, i d'una escenografia lumínica que evocava una desena de marcs de porta, Charlotte va incloure al repertori els dos èxits que son pare li va compondre i amb què ella va debutar com a cantant a mitjans del 80, amb 15 anys, 'Charlotte for ever' i 'Lemon incest'. La naturalitat amb què van encaixar amb els temes de 'Rest' era tot el que calia per demostrar l'herència gainsbourgiana sobre les noves cançons. Qui millor que ella per reivindicar-la, i més fent-ho tan bé. –Marta Salicrú

Des que Josh Tillman es va reencarnar en Father John Misty a 'Fear fun' (2012), el seu primer disc en solitari després del seu pas per Fleet Foxes, on va ser bateria, les coses no li han pogut anar millor. El seu magnètic carisma sobre l'escenari ha ajudat molt a convertir-lo en objecte de desig dels seus fans, que matarien per tirar enrere en el temps, a principis dels 70, per plantar-se al barri de Laurel Canyon de Los Angeles veient tocar Randy Newman o a Harry Nilsson, per posar dos exemples d'on ve en part la música de Father John Misty. Tillman estrenava nou disc a un dels dos escenaris principals del festival i és que divendres es publicava 'God's favorite customer' (2018), només un any i escaig després de 'Pure comedy' (2017), el seu disc més polític. Just abans de tocar el tema que dona nom a aquest disc, Tillman es va referir a la sobtada cancel·lació del trio de hip-hop Migos, que havien de tocar al seu escenari un parell d'hores després; va 'demanar' fer servir la pirotècnica que tenien preparada pel seu xou. Amb un so perfecte i acompanyat d'una banda que semblava un exèrcit de clons de Tillman –amb poblades barbes i ulleres de sol–, i una completa secció de cordes i metalls, va començar a la guitarra més contingut del que ens té acostumants per anar deixant-se anar a mig concert, quan va deixar de banda l'acústica per entonar 'Hangout at the gallows', un dels temes de l'últim disc, que estrenava en directe al Fòrum. Allà es va despertar la bogeria del públic, i és que Father John Misty és el nou messies, el dels balls descordinats, la seducció instantània i les distàncies curtes. Ho demostra cada cop que el veiem en directe, i rematant el concert amb la comunió que va formar al seu voltant amb els temes 'I love You, honeybear' i 'The ideal husband' no fa més que corroborar que som davant d'un dels grans del pop actual. – Aleix Cabau

Van fer tard però se les va esperar. Milers de persones es rendien als seus peus en una entrada triomfal i poderosa a ritme de tambors. Qui ha dit que està renyida l'elegància amb tocar la bateria a peu dret? Les tornàvem a tenir entre nosaltres, per tercer cop. Haim trepitgen Barcelona i ho fan empoderades. Power girls!! Des del primer minut, mostren actitud, caràcter i personalitat. Les germanes nord-americanes tenen clar que l'escenari es seu i de les guitarres, un binomi inseparable que mantenen de principi a fi i s'agraeix. Els 'solos' de guitarra són pur espectacle.

Rock que beu dels grups del 80 però passat pel sedàs de l'electrònica i el pop més refinat. Ahir, 'desmelenades' i amb ganes de passar-ho bé, van demostrar un directe que les allunya de la personalitat estovada dels videoclips. Són pura dinamita roquera, sense miraments ni formes. Presència sense artificis, perquè no calen ballarins ni fum quan tres ja són multitud. No les coneixia però ha sigut amor a primera vista, una descoberta que agafarà forma de llista d'Spotify i bucle a Youtube. No us perdeu el seus directes! -Marc Andreu

Françoise Hardy va dir que Cigarettes After Sex és la banda que havia estat buscant tota la seva vida. Juraria que la gran majoria de persones que vam veure i sentir Greg González i la seva banda (baix, guitarra, bateria i teclat, suaus com la seda) vam poder entendre, en el directe, a què es referia Hardy. Cigarettes After Sex és dream pop senzill, bonic i post-orgàsmic en so i imatge. Un núvol blanc cobreix l’escenari Ray-Ban. Sonen els primers compassos d’'Affection', el primer single que Gonzalez va llançar, al 2012. El públic emmudeix. Si s’hagués de destacar un tret de Cigarettes After Sex per sobre de la resta és la capacitat que tenen de transportar el públic a un univers on no hi ha mal, on tot cura i tot és amor o desamor però necessitat d’ell.

El primer i únic disc de Cigarettes After Sex (2017) és la banda sonora ideal per qualsevol situació de la vida i no exagero. De ‘K’ a ‘Apocalypse’, de ‘Flash’ a ‘Sweet. Màgia. I funciona tan bé a un festival rebentat de públic i en franja horària festiva, com per despertar-se un matí de ressaca com el d’avui. No hi ha més que el que vem veure: empatia, qualitat i un món reduït al més bàsic, al blanc i negre. –Maria Junyent

Si una cosa vam aprendre del concert de Radiohead al mateix lloc en l'edició del 2017 del festival és que per donar-nos l'oportunitat de gaudir dels artistes que toquen als escenaris més grans del recinte del Fòrum cal anar-hi amb temps per situar-se a una distància acceptable dels artistes. Només que es donés aquesta condició, el xou de Björk se t'obria als sentits com una experiència immersiva, fascinant, complexa, rica, captivadora. Encapçalat per un manifest projectat a la pantalla i amb una escenografia d'inspiració natural, la islandesa va desplegar la ideologia ecologista i matriarcal d''Utopia' (2017), el seu cant per una transformació mediambiental i social global. L'imaginari floral i insectívor floria, a l'escenari, a la màscara i el vestit de pètals de vinil rosa de Björk, recordant alhora genitals femenins oberts per al plaer al qual canta a 'Arisen my senses'. Carismàtica, acompanyada de bateria en directe i electrònica i set flautistes que tocaven els seus instruments quasi com instruments de percussió i que van sortir com nimfes d'una flor i d'un joncar, el nou àlbum es va desplegar gairebé sencer –una proposta arriscada, i més en un festival– amb contundència sònica, mentre a les pantalles les flors s'obrien, es marcien i recuperaven el seu esplendor, deixant lloc per l'esperança en aquesta utopia que reclama. I que 'Wanderlust', de 'Volta' (2007), la marcial 'Notget', de 'Vulnicura' (2014) –en un espaterrant final–, i sobretot 'Isobel' ('Post', 1995!) i 'Human Behavior' ('Debut', 1993!!!) entressin al repertori amb tanta naturalitat demostra la cohesió i la coherència dels 25 anys de carrera d'una de les creadores més importants del nostre temps. –Marta Salicrú

Just davant i després de capbussar-nos a la utopia de Björk, Nick Cave ens va arrencar del món idíl·lic de flautes i flors exhuberants per portar-nos de passeig pel cantó fosc, per una terra on campen diables, dolors i turments, perdedors i amors desgraciats. Amb la potència de set buldòzers, Nick Cave & the Bad Seeds van repassar alguns dels temes més emblemàtics d'una carrera impecable (i implacable) de més de tres dècades. L'australià va arrencar amb 'Jesus alone', del seu darrer àlbum, 'Skeleton tree', disc de dol per la mort d'un dels seus fills. "With my voice I'm calling you", cantava, i era inevitable que se t'encongís el cor en sentir-lo. No hi va haver gaire temps pel lament, però, perquè Cave i la seva banda van continuar amb artilleria molt pesada: 'Do you love me', 'From her to eternity' i 'Loverman' van sonar tan perilloses com quan les van tocar per primer cop. Van baixar revolucions amb 'Come into my sleep' i 'The ship song', però van tornar a la càrrega amb 'The mercy seat' i 'Red right hand'.

Cave no és una estrella llunyana, és un ídol que provoca el contacte amb el públic. S'hi apropa, es deixa adorar: a 500 metres de distància pots sentir com et clava els seus ulls negres, espurnejants. Cap al tram final del concert va abordar dos temes més de 'Skeleton tree', 'Girl in amber' i 'Distant sky' –amb la projecció de la soprano danesa Else Torp–, per després tirar de més víscera a 'Deanna' i 'Stagger Lee'. El concert va acabar amb 'Push the sky away' i l'escenari envaït per desenes de persones del públic entre els quals estava Alfred, el xicot d'Amaia, qui va posar l'altre punt OT a la jornada.

Era impossible mantenir-se impassible davant d'aquest devessall de generositat i talent. Nick Cave no va decebre, un cop més. Un concert emocionant i brutal.–María José Gómez

Quan l'any 2009 la cantant Karin Dreijer –meitat de l'imprescindible duet electrònic suec The Knife– va llançar el seu primer disc en solitari sota el pseudònim Fever Ray, premsa i aficionats van donar una bona acollida a una proposta més synthpop, intimista i tel·lúrica, que feia intuir una prolífica via paral·lela. La formació nodrissa va plegar el 2014, i han hagut de passar vuit anys fins a tenir un segon àlbum en solitari, 'Plunge', en què les atmosferes sobrecarregades deixen pas a un pop més juganer i ballable. Així és també la proposta en directe. Dreijer s'entrega a un xou molt teatral, com la rapada Charlize Theron de 'Mad Max' però envoltada d'una escenografia de brillants neons de colors. Dues cantants més vesteixen la proposta a escala vocal però també en el moviment i l'espectacle, mentre que tres músics més consoliden el necessari component orgànic d'un repertori carregat de percussió, més accentuada en directe per realçar encara més el ball i la diversió. Així va ser la transformació del 'hit' 'When I Grow Up', transportat a una festa africana, una primerenca mostra d'intencions. En aquesta línia van discórrer els millors moments del concert, com el dislocat nou tema 'IDK About You', un trance-tribal per trencar-se els malucs. I la temperatura que puja i puja, salpebrat amb tot el sexe que conté el nou treball, remarcant tonades com la del single 'To the Moon and Back', quan diu "I want to run my fingers up your pussy", que fa embogir les primeres files d'incondicionals. Un concertàs amb 13 cançons com 13 trets que sonen a djembé, tambors i tribalisme selvàtic que soterren la densa atmosfera de boscos escandinaus. Un personatge enèrgic i carismàtic, que ja no camina per damunt de tombes sinó que s'acompanya de festius cosos femenins lubricats. El repertori és curt i no dona per a més, per això esperem que la pròxima entrega no trigui altres vuit anys. -Manuel Pérez

Al mastodòntic escenari Mango sonen les primeres notes d''In chains' mentre el sol està cada cop més baix al Fòrum. És una de les llargues cançons del quart disc de The War on Drugs, 'A deeper understanding' (2017), el retorn de la banda de Philadephia al Primavera Sound després de debutar-hi el 2014, quan van presentar 'Lost in a dream' (2014), disc que va suposar la explosió mundial d'èxit i crítica de la banda que lidera amb guitarra de ferro Adam Granduciel. Granduciel, que presidia l'escenari sobre una molsuda catifa persa i envoltat d'una impressionant pedalera, presidia una banda en comunió a la qual sense cap mena d'estridència ni artifici se la veia gaudir amb un pop-rock clàssic de guitarres guarnit amb sintetitzadors. Les pantalles gegants al costat de l'escenari, projectant en elegant blanc i negre, ajudaven a veure en detall des de qualsevol distància les cares concentrades i la comoditat amb què es troba la banda en directe, que va despatxar en una hora que es va fer curta un 'setlist' que per culpa, o millor dit, gràcies a la durada de les cançons –amb una mitjana de més 7 minuts–, només ens va permetre sentir nou temes, equilibradament repartits entre els seus dos últims àlbums, dels que van fer sonar les reposades 'Pain', 'Stranger thing' o 'Knocked out' o temes més uptempo com 'Red eye' o 'Nothing to find' o 'Under the pressure'. –Aleix Cabau

Una gran pantalla i una sola paraula ens rebia a l’esplanada de l’escenari: 'Ídolo'. Títol de l'LP de debut i definició exacta i sincera del que representa. C. Tangana, alter ego o no de l'MC madrileny Antón Álvarez, recull tantes reproduccions al cel dels 'hits' llatins com crítiques i animadversions. És actitud, irreverència i excés, en un xou –amb direcció artística del coreògraf de Barcelona Aimar Pérez Galí– que ofereix el que s’espera d’ell. Menys passotisme del que podria aparentar, aquest ídol de masses se’ls gasta (fum, foc, cos de ball i bitllets amb la seva cara), té molt clar el 'packaging' que ha d’aplicar al seu producte. Es mou entre el 'parkineo' d’asfalt dur, el pop i el reggaeton més comercial i encara li sobra temps per fer 'speaches’ motivacionals (“L'únic ídol que es respecta es l'ídol mort”). Autodestrucció per renéixer, C. Tangana, tot i cantar ben poc entre el pregravat i l’excés d’'autotune’, entreté i sap com aixecar la massa que el segueix a ritme de genuflexions repetides i 'hits' com ‘Caballo ganador’, amb dues motos embragant sobre l’escenari com a mostra de masculinitat, o ‘Pop ur pussy’, himne 'queer' i feminista. Contradiccions i fatxenderia que sap jugar amb habilitat i el fan, com aquell qui no vol, un ídol de barri vulgar que ven genialitat i apunta ben alt. –Marc Andreu

Fa dos anys va pujar a YouTube una versió catalana del 'Work' de Rihanna gravada a casa i avui les seves actuacions rebenten sales a tot el món i fan moure el cul al personal de Londres a L.A. Amb 'Worldwide Angel', disc de confirmació que ha publicat aquest 2018, ha deixat clar qui és i què vol. Ho sabem a Barcelona i també a Jamaica, d'on va tornar amb el vídeo de 'Candela' –un dels 'hits' del nou disc–, i amb uns passos de dancehall autòcton que desencaixen mandíbules. El seu so és cada vegada més contundent, la seva proposta escènica més elaborada ('twerk' salvatge) però potser encara no ho és prou per controlar un escenari gran com el Pitchfork i un volum de públic com el del Primavera. Ni aparèixer a l'escenari pujada a una moto ni acompanyar-se d'una 'crew' de ballarins d'alt nivell van aconseguir que generés l'energia que sí que crea en formats més petits i en sales on potser se sent més còmoda, acompanyada i segura. No va passar amb els temes més recents ni amb 'hits' com 'Mercadona' o 'Jacaranda'. Això no vol dir que la major part del públic no cantés els seus temes i mogués el cul fins a terra, però fora d'això, la impressió és que a la proposta en directe li falta força, o ganes, o creure-s'ho encara una mica més. I per favor, que li treguin l''autotune' quan parla. –Maria Junyent

El nom de la guanyadora d’OT 2017, juntament amb els catalans The Free Fall Band, van ser la sorpresa d’última hora del festival. Per molts una intrusa sense trajectòria que es colava al festival, i per altres una juguesca simpàtica i agradable per una veu que apunta maneres en el panorama indie espanyol. La unanimitat a favor de la seva presència acompanyada de l'experimentada jove banda del Maresme (i sota la direcció artística de Miqui Puig) va confirmar-se en la primera cançó. Com un rellotge suís, totes les peces encaixaven com si haguessin anat de la mà tota la vida, aportant al cartell del Primavera la verdadera primavera. Dolçor i caràcter en dosis quasi estudiades. A través diferents versions preparades per l’ocasió, una Amaia descalça i amb monyo va demostrar una seguretat i un control dels registres espectacular, per no parlar de la bona sintonia amb el grup. The Free Fall Band, amb la seva personalitat melòdica, ens va donar les pistes del que ‘ha de ser’ el primer disc d’Amaia. Diga'm il·lús o visionari de tercera, però crec que tots els presents estàvem d’acord que la carrera de la de Pamplona va començar dijous al Primavera. –Marc Andreu

Una de les millors coses de la jornada inaugural gratuïta del Primavera Sound, dimecres al Fòrum, és que hi vagi gent que no va al festival, obrir-lo al públic que no pot (o que no vol) pagar l'entrada, i programar Yung Beef (PXXR GVNG, Los Santos) era una manera infal·lible d'atraure un públic jove que no paga ni per veure els seus ídols, com ell, que punxa quan toca en sala. Envoltat dels seus acòlits –les gorres amb l'adhesiu d'autenticitat a la visera sense encaixar-se al cap– pels quatre costats de la gàbia sobre la qual actua en la presentació de la seva 'mixtape', 'A.D.R.O.M.I.C.F.M.S. 4' (2018), el talent més radical de la generació trap va exercir el seu rol favorit, el d'agent del caos, en una 'performance' tan delirant com addictiva. No, als seus xous Fernandito Kit Kat no canta. En oposició al karaoke d'altres artistes de la nova onada de música urbana, ell opta per un indissimulat 'playback' sobre els seus temes que la DJ llançava des de dins de la gàbia, secundat per un dels habituals del seu 'entourage', Hakim, animador –es va sentir més la seva veu que la de Yung Beef– que conferia sensació de perillositat al xou: vestit amb armilla antibales, va estar a punt de llançar una planxa de metall sobre el públic, i Fernando l'animava a fer-ho; si ho hagués fet, no estaríem fent servir aquest to per explicar-ho. Però aquest és l'atractiu de la proposta de Yung Beef, no saber mai què passarà. Si Bad Gyal pujarà a 'perrear', com ho va fer, o si Kaydy Cain ho farà per marcar-se un reggaeton, com també ho va fer.

En oposició a aquesta imprevisibilitat, els escocesos Belle and Sebastian, caps de cartell de la jornada, van executar amb nota, com s'esperava, el seu pop preciosista –amb nou músics en escena són una petita orquestra–, renovant el repertori amb temes del seu nou trio d'EPs 'How to solve our human problems' (2017-2018) i recuperant gemmes dels seus més de 20 anys de carrera. Com sempre, van fer pujar gent seleccionada d'entre al públic a ballar a l'escenari –i aquest cop els van triar molt bé: els fans ho van donar tot sense preocupar-se per fer-se 'selfies', com d'altres vegades–. Però tot i que l'inexistent factor sorpresa jugui en contra seva, els de Glasgow s'han convertit en aquell grup que, tot i que potser ja no il·lusiona com abans, sempre convenç. Cada bolo seu et recorda com en són, de bons. Ells que són “un grup d’Escòcia, un petit país d’Europa”, va dir el cantant Stuart Murdoch, en català. I això que els Belles de Glasgow no són dels que es mullen.

Abans que ells, l'estrella xilena Javiera Mena havia estrenat el format de directe de la seva nova gira, la de la presentació d''Espejo' (2018). En oposició al 'one-woman band' amb ballarines de la gira d''Otra era' (2014), ara Mena s'acompanya d'un quartet amb bateria, percussions i baix en directe, que marquen el ritme a les melodies del seu pop sintètic. Acompanyada a la veu per una corista i alliberada en part de la tasca de fer música amb màquines, Mena pot concentrar-se a fer de 'frontwoman'. Un paper en què, el dimecres, quan va començar a sentir-s'hi còmoda, ja s'acabava el concert, per al qual només disposava d'uns 40 minuts que es van fer curts. El xou al Primavera va ser més que res la promesa d'un nou xou que pinta bé. Tant de bo el puguem gaudir aviat amb més temps. –Marta Salicrú