[image]
[title]Yung Beef, Rosalía, Bad Gyal, La Zowi... Ningú ha explicat l’ascens fulgurant de l'escena de música urbana recent a Catalunya i Espanya com el col·lectiu El Bloque, primer amb el programa de Youtube i ara amb un llibre, 'Making flu$' (Penguin Random House), que firmen col·lectivament Alicia Álvarez Vaquero, Daniel Madjody, David Camarero, Blanca Martínez, Aleix Mateu, Aïda Camprubí, Alba Rupérez i Quique Ramos.
Per parlar de tot plegat, quedem amb Daniel Madjody a Els Tres Tombs, a la frontera amb el Raval, "nucli de l'explosió del gènere a Barcelona". Ell, a més de fundador d'El Bloque, és mestre de primària a l'Institut Escola La Mina, on dona classes d'anglès, català i mates a nens d'entre 10 i 12 anys (4t, 5è i 6è).
"La meva connexió amb els nens és que veig les tendències i moltes vegades ens agrada el mateix. I el que veig és que ja no hi ha gèneres, no hi ha barreres, que als nens els mola de tot, que no tenen prejudicis de cap mena i això abans era difícil, perquè els rols de les tribus urbanes estaven molt marcats", explica.
Al principi, El Bloque era com un programa musical dels 80.
Ara estem creant formats una mica diferents, perquè creiem que el que fèiem el 2018-19 ha deixat de tenir sentit, però sí, aleshores l'Alicia [Álvarez] volia evocar la imatge romàntica dels programes de televisió dels 80, que sembla que han mort. Amb plató, ballarines... un rotllo molt 'demodé', però que alhora ens venia molt de gust fer. Teníem públic al plató, que era un altre dels al·licients que volíem, la interacció en directe.
El públic és un dels factors que se sol deixar de banda quan s'intenta explicar un fenomen musical. És essencial per a la creació d'una escena?
De fet, una de les coses amb què soc molt pesat és que una de les claus per les quals aquesta escena s'ha enlairat ha estat la creació d'un públic. Perquè als anys 2000 el públic era un reducte molt nínxol. Un 60% del públic [dels concerts de rap] era gent que volia estar dalt de l'escenari, no un públic orgànic que simplement hi volgués assistir. Ara sí.
Això té a veure amb l'entrada del ball i del públic femení als concerts de música urbana?
En l'època prèvia, el rap es vivia com una religió. Era molt sectari, molt disciplinat, amb uns paràmetres molt marcats. Amb gent com Agorazein, que ja feien una cosa més emocional i menys carregada de testosterona, ja hi havia més dones als concerts. I Pxxr Gvng, ja en l'època de Kefta Boys, es fixaven molt en els Estats Units i concebien els concerts com una festa. Llavors ja hi van entrar moltes dones. Mesclaven el rap amb el reggaeton, cosa que era vista com una heretgia; van trencar esquemes.
El Raval ha sigut el nucli de l'explosió de la música urbana a Espanya
Quines són les característiques comunes entre els artistes d'això que ara anomenem 'música urbana'?
Un dels nexes clars és la falta de recursos que et porta a fer servir coses que ja existeixen per crear un contingut nou. I la falta de formació reglada en la major part de l'escena. Tot això unit a les vivències del carrer i la democratització de l'accés a la música (Youtube, Soundcloud, Bandcamp), que ha estat totalment clau.
I l'accés també a les noves músiques que s'estan fent arreu del món, de forma gratuïta i en temps real?
Totalment, és clau. És l'accés a la tecnologia i també a la informació. A Espanya, els llocs clau del rap sempre han estat Andalusia, Madrid i Saragossa (per les bases militars) i Barcelona (per l'accés al turisme). Això amb Internet es va democratitzar.
Abans d'El Bloque feies un programa de ràdio de rap al Raval.
Jo era un apassionat de l'R&B ianqui. El 2010, el meu cosí feia el podcast 'Showbizness' en una associació d'aquí al Raval, l'Associació per Joves TEB. A partir del tercer programa m'hi vaig incorporar. Va començar com una radiofórmula, posàvem rap francès i d'altres països, coses que ens agradaven. Ens identificàvem molt més amb el rap francès que no pas amb l'espanyol, que era més blanc i classe mitjana. Al cap d'un temps vam començar a fer entrevistes i vam veure que apreníem moltíssim i que l'accés als artistes era molt fàcil.
El Raval ha estat un lloc de trobada per aquesta escena?
Totalment, el Raval ha sigut el nucli de l'explosió d'aquest gènere a Espanya, a pesar que molta de la gent que van començar a triomfar no era d'aquí sí que va ser un lloc de trobada absolutament clau. Pxxr Gvng vivien al Carmel, però van acabar vivint tots al Raval.
Quins eren els llocs clau?
Reina Amàlia (Kefta Boys, Cecilio G.) i el MACBA, que era l'altre lloc de reunió per excel·lència, on s'intercanviaven experiències no només musicals sinó també del carrer. Al MACBA, entre el 2013 i el 14 t'hi podies trobar tothom, de Pxxr Gvng a Mucho Muchacho.
Rosalía va passar d'actuar per a 50 persones a ser l'artista més gran que hi ha hagut a Espanya des de Julio Iglesias
Ha anat tot molt ràpid?
Els que van triomfar entre el 2015 i el 16 van ser una cosa mai vista, gent com Pimp Flaco i Kinder Malo; o Bad Gyal, que va passar de ser una noia 'random' que col·laborava en un tema de PAWN Gang a actuar a Praga, Roma, Estocolm; Rosalía va passar d'actuar per a 50 persones a Robadors a ser el que és ara, que és l'artista més gran que hi ha hagut a Espanya potser des de Julio Iglesias. I gent com Nathy Peluso, una mica més tard, al 2017, de no conèixer-la absolutament ningú a actuar en uns Latin Grammy. Brutal.
Com comença El Bloque?
Vaig estar vuit anys a Showbizness, que va ser la meva universitat. Vam fer 200 entrevistes, els teníem allà dues hores, va ser una experiència brutal. Es va acabar el 2017 i la meva idea era fer ràdio de tirada nacional. Ens coneixíem, estàvem tots treballant en precari i amb l'Alicia Álvarez vam decidir fer una cosa on tinguéssim llibertat total. A Radio 3 no els va interessar i vam decidir fer el programa, però de televisió i a Youtube. Vam reclutar un equip: Aleix Mateu, David Camarero, Alba Rupérez, Aida Camprubí, Quique Ramos, Blanca HJ Darger... La inversió era mínima, la sala ens la deixava l'Apolo, després va entrar Jagger a posar una mica de pasta i, a partir del primer any, Adidas, que ens va permetre poder-nos desplaçar i invertir en altres formats.
Quin diries que és l'origen d'aquesta escena?
Tant Kefta Boys com Cecilio G i Kaydy Cain van ser els pares d’aquesta escena a Espanya. P.A.W.N. Gang són els pioners d'això a Catalunya i Bad Gyal col·laborava amb ells. Rosalía pertany a aquesta escena al cent per cent. Quan la vam portar al programa el 2016 no la coneixia ningú. Jo la vaig conèixer a través de Dano, i el seu videoclip 'Saturno remix' és com una fotografia del que passava a Barcelona. Rosalía estava fent la seva moguda flamenca, però a part estava col·laborant amb gent com DJ Swet, Cálido Lehamo, Mi Amargo, després amb Alizzz i C. Tangana... Tots venen de la mateixa arrel, que és l'escena del rap i el trap aquí a Barcelona.
Per què creus que això passa a Barcelona i no a un altre lloc?
És una mica cíclic, el 2013 vivíem un moment de crisi post totxo, del res a perdre, els xavals amb un futur incert i a gent com Cecilio G i P.A.W.N. Gang, els començaven a suar els estàndards i el que poguessin dir d'ells a Youtube. A més, Barcelona semblava dinàmica, que oferia certes oportunitats. Es van concentrar aquí aquestes ments creatives i disruptives i es va generar aquesta escena al voltant del MACBA en què uns i altres es retroalimentaven.
Què s'està fent ara a l'underground?
Ara s'està fent drill, fills d'immigrants africans que estan aconseguint uns números espectaculars amb el drill. És el carrer, però amb una volta de rosca més: més violència, punyalades, estafes, extorsions, parlen d'un carrer encara més dur. Això és perquè el públic ha crescut de manera exponencial i els nens de 12 i 13 anys s'estan menjant això a Youtube i Tik Tok, com si no hi hagués un demà.
Al gueto, als llocs on hi ha marginalitat i pobresa, hi ha violència
Creus que aquestes lletres tan violentes poden tenir un efecte negatiu sobre nois tan joves?
Jo crec que si tens una educació de base sòlida, entens des de molt jove que la música et pot influenciar en l'estètica, però que no deixa de ser una ficció. Al cine, per exemple, no hi ha tanta pressió com amb la música. En un entorn com la música urbana sembla que has de parlar de les teves vivències, però això no té per què ser així. Jo segueixo pensant que afortunadament hi ha molta ficció. Sí que és veritat que amb el drill s'estan veient bandes juvenils, cosa que als que tenim una edat ens xoca i no sabem fins a quin punt és veritat o és mentida. Però la música no té més responsabilitat que la tele o que la societat. Perquè no ens enganyem, al gueto, als llocs on hi ha marginalitat i pobresa, hi ha violència. Jo treballo a la Mina i des de principi d'any t'asseguro que hi ha hagut set o vuit tirotejos. Això passa i a nosaltres ens xoca, però els meus alumnes tenen interioritzada aquesta violència. Hi ha una part de ficció, però també una part de realitat a la qual no li podem girar l'esquena. La Mina és un gueto on la violència és bastant cultural, on hi ha un ordre social de famílies (que si la meva té més diners, que si té més armes) 'heavy'.
[Passen uns adolescents en patinet.]
Monopatins i drill, no falla. Aquests nanos són els que estan fent i escoltant drill. Són nois que [amb la pandèmia] han perdut un any de les seves vides i ja veurem en què resulta, probablement els seus pares han sofert un ERTO, o els han desnonat... i la visió nihilista que hi havia el 2013 hi serà ara encara amb més raó. A aquesta gent els ha tocat viure un moment molt dur, no m'estranya que escoltin música més violenta, més rupturista, més antisistema. Té sentit.