[image]
[title]Quejidos y Autotune, així es deia la gira amb què Dellafuente va exhaurir entrades per tota la Península amb una proposta que beu tant del flamenc com del rap contemporani. “El flamenc és el que he mamat”, explica l’MC granadí. Però no a casa –on se sentia la música brasilera de sa mare i l’àmplia col·lecció de vinils de son pare, amb algun disc de Camarón i pocs cantaors més–, sinó al carrer, amb els amics.
Al hip-hop hi va entrar pel flamenc, amb Haze i Triple XXX, rapers amb deje andalús que amb rimes aflamencades van fer forat al seu entorn. “No tinc veu per cantar, és més fàcil rapejar, que ho pot fer qualsevol –afirma–. No es tracta de 'flow', es tracta de pràctica”. I quan penjava els primers temes a Forocoches, va descobrir Kefta Boys i Corredores del Bloque, “xavals com jo, que parlaven de coses amb què m’identificava”, dels quals sortirien els MCs de Pxxr Gvng.
Però 'Ansia viva' (2016), segon àlbum de Dellafuente després del debut 'Azulejos de corales' (2015), s’allunya d’alguns dels clixés amb què ensopeguen els seus companys de generació. Explica el Chino, com tothom l’anomena, que en l’univers del trap, superpoblat per 'beefs' i 'bitches', ell va trobar-hi “un buit” en què ha trobat “un filó”: les cançons d’amor romàntic. “Ningú no en parlava, només es preocupaven de dir qui era el més xulo”.
Ell, però, prefereix cantar una bachata com 'Te amo sin límites' que treure pit. I per molta publicitat que donin les rivalitats, no estar enemistat amb ningú ha obert portes a col·laboracions com les recents amb Yung Beef. “La música és per compartir, no per competir”, diu.
Clavada té l’espina que part del seu públic “vol menjar ràpid”, i valora més temes de reggaeton fets en un parell de dies que la rumba 'El color del dolor', gravada amb banda i a la qual no farien escarafalls uns Ketama, que no ha deixat d’escoltar al cotxe durant la gira. “Des del punt de vista econòmic, em surt més a compte fer trap”.