'Despacito', a favor o en contra de la cançó? Fight!

Ja tardaven a arribar, els defensors de la “bona música”, aquells qui escolten una cançó llatina i els sembla grollera i hortera amb el primer bombo. No estic disposat al fet que un xèrif del bon gust em digui què m’ha d’emocionar o fer ballar, no soc classista ni tancat per dividir la cultura en alta i baixa. Si ens refiéssim d’aquests paràmetres només escoltaríem Radiohead o Aracade Fire. No vull imaginar un món tan avorrit!

Alguns dels meus grups favorits no sabien tocar (Beat Happening) o tenien lletres ridícules ("I wanna hold your hand") i, en canvi, Bon Iver em provoca somnolència. 'Despacito' és pop lluminós, que et mou l’esquelet, fa que cantis a pulmó i té un ganxo indiscutible. Em temo que hi ha massa prejudicis i ganes de semblar que només podem escoltar “bona música”.
Per culpa d’actituds com aquesta la rumba era quasi marginal, tot i ser el fenomen musical més brillant i original de la música catalana dels últims 40 anys. 'Despacito' és un hit emocionant, vosaltres mateixos si no en voleu gaudir, jo ho penso fer. -Jordi Garrigós

Que sigui número 1 als Estats Units i que s’enganxi al teu cervell amb tanta força com una paparra i una sangonera juntes no vol dir que sigui una bona cançó. Bon producte de màrqueting i un èxit econòmic, potser, però la qualitat no es mesura en dòlars, estimats. Li podeu dir 'Despacito', 'Súbeme la radio', 'Bailando'... és el mateix una vegada i una altra. Ja no saps si és l’agost del 2014, el 2015 o el 2016, tot es barreja al teu cap perquè ens fan la murga amb la mateixa porqueria!

Ritmes similars i escenaris que es repeteixen més que el gaspatxo: 'mi amol', el sol, la sorra, el mar, tensió sexual, pista de ball, tu ets meva, jo soc teu, el tercer en discòrdia, una mica de Daddy Yankee, un perreo per aquí i un twerking per allà...

Si vaig a un xiringuito amb el segon vermut fent efecte al meu cos i a les meves neurones, la ballaré com es ballen les cançons de l’estiu que no t’agraden, amb desgana i amb una satisfacció interna per saber que d’aquí a deu mesos ja no quedarà ningú que se’n recordi. -Erica Aspas