El que li demanava el cos a Alba Molina

Et pesava l’herència de Lole y Manuel, que fins ara no havies cantat flamenc?
Alba Molina: En cada moment he fet el que m’ha vingut de gust, des d’O’funk’illo fins a cantar boleros. Si no ho havia fet abans és perquè no m’ho havia demanat el cos.

T’ho ha demanat quan ha mort ton pare.
Quan hi era, ja hi havia Lole y Manuel, podien tornar a cantar en qualsevol moment. Encara trobo que em va gran, tot plegat.

Havíeu parlat de cantar junts el seu repertori...
Sí, però jo sempre li deia que no, que no m’hi veia. Si m’hi he atrevit és perquè mon pare ja no hi és. És una gosadia per part meva, però ho faig com a homenatge.

T’ha servit per fer el dol?
Encara l’estic fent, estic aprenent a viure-hi. Cantar les cançons del meu pare em cura i fa que m’hi senti a prop. M’ajuda a pensar en ell de manera positiva però em ve la tristesa, als concerts ploro sense parar.

Has triat les cançons pels records que t’evocaven, oi?
Vaig triar les que em deien alguna cosa, que tenien un significat per a mi. També he triat cançons que el públic vol escoltar i que necessiten ser cantades. Clar que qui les ha de cantar és la meva mare, però jo em permeto fer-ho perquè és la meva herència.

N’has fet versions austeres, amb Joselito Acedo a la guitarra.
Aquestes cançons són perfectes de dalt a baix. Canviar-ho em sembla ridícul, de pocavergonya. Hem volgut fer un homenatge fidel.