Els barris de la rumba

Barcelona té molt poder, que cantava Peret, però no tots els barris de Barcelona són rumbers. L'activitat rumbera es pot circumscriure a tres zones: Gràcia, Hostafrancs i l'eix carrer de la Cera i Sant Antoni. Aquí és on va néixer la rumba, ha madurat i ha continuat donant guerra. Fem una passejada pels barris de la rumba.

Un dia va aterrar aquí un argentí apassionat -Xavier Patricio Pérez, Gato- que va sucumbir als encants de la rumba i que entre copa i copa al Bar Resolís de la plaça del Raspall li va anar donant sentit i contingut al gènere. L'únic poeta que ha tingut la rumba va haver de ser paio i vingut de l'altre costat de l'oceà. "Era molt amic meu. S'estava preparant per ser un gran vividor i rumber, però no va poder ser", assenyala Joaquín, antic propietari del local, punt de trobada de rumbers des de 1969 i un dels paios més coneguts de l'"illa" gitana de Gràcia. Travessera de Gràcia, els carrers Milà i Fontanals, Llibertat i Progrés marquen els límits d'un territori gitano de fa més d'un segle i mig, arrelat i únic.

Una comunitat catalanoparlant que pot presumir d'haver engendrat el millor de la rumba catalana. A la barra del Resolís, Montserrat Bastida, propietària de l'altre negoci de la plaça, la farmàcia, afegeix: "La convivència és molt bona. Prefereixo estar aquí que a Pedralbes". A dues passes, al carrer Tordera, hi ha la Unió Gitana de Gràcia, on es troben adolescents gitanos que juguen al billar, dones que serveixen begudes darrere d'una barra improvisada i jugadors de cartes i tertulians.

Kike, un home madur que va ballar amb la Carmen Amaya, i l'Antonio, el mestre oficial de ventilador de joves que vulguin iniciar-se en el camí rumber ("Gitanos i paios. Jo dono classes a tothom"), són els fixos del local. De tant en tant per aquí apareix el Patriarca de Gràcia, l'Oncle Manel, Medalla d'Or de la ciutat i Creu de Sant Jordi el 2004, home de llei i gentlemen respectat de la comunitat. Just damunt de la plaça del Raspall, els gitanos tenen la seva des de 1993, la del Poble Romaní. Una plaça desigual coronada per la xemeneia Vapor Nou -de l'antiga fàbrica Puigmartí- sota la qual llueix una placa de ceràmica en homenatge al Gato Pérez amb la inscripció "En memòria de Gato Pérez per la seva estimació al barri i als gitanos de Gràcia".

Els gitanos de Gràcia cada any organitzen aquí les festes del seu barri. Baixant per Tagamanent, una minúscula placeta torna a fer els honors al Gato: és la plaça de Gato Pérez. Cap a Torrent de l'Olla es troba el carrer Fraternitat, on encara sobreviuen alguns habitatges obrers. Marca la frontera gitana gracienca i que va ser el bressol d'el Pescaílla. Al principi d'aquest carrer, una petita placa indica que al número vuit va néixer Antonio González, el Pescaílla, "l'inventor de la Rumba". La polèmica està servida...

A Hostafrancs els gitanos catalans conviuen amb els "gitanos blancs", en bona harmonia. És el barri gitano d'Hostafrancs-plaça Espanya, on fa temps hi havia la concentració més gran de gitanos de Barcelona, dels quals encara hi viuen uns 1.700. Diuen que després de la guerra els únics que van continuar parlant el català van ser els gitanos, tot i que quan es travessa la plaça d'Herenni és fàcil escoltar-los parlar en castellà. Amb l'onada immigratòria dels anys 70 a Catalunya, aquí van arribar moltes famílies gitanes d'Andalusia, Múrcia o fins i tot de Portugal. Encara que menys coneguda, aquesta plaça és molt més mestissa que el Raval: aquí l'encreuament de cultures és natural des de fa més de tres segles.

Abans aquí hi havia cavalleries perquè els gitanos treballaven amb animals. Ara es dediquen a la ferralla i la venda ambulant", explica el Muchacho, un intèrpret del ventilador que triomfa per mig món amb la Troba Kung-Fu. Nascut a Hostafrancs, els seus oncles són els grans Vargas -el Príncep Gitano i Dolores Vargas La Terremoto-, el seu besavi, l'Oncle Manel, era un respectat gitano que "ficava bondat" i arreglava matrimonis al barri, mentre que el seu pare és pastor evangèlic a "la Capella" -l'Església de Filadèlfia del carrer Torre d'en Damians, fundada pel mateix Peret el 1986.

Després de la desaparició del mític Bar Las Cañas, "el culte" és el gran punt de trobada i l'únic lloc del barri on es canta i es toca rumba, a Déu, però rumba catalana. Aquest és el cas de Joan Clota, el Nen, excel·lent rumber a qui Camarón li va pronosticar un gran futur, o del mateix Muchacho: "Jo vaig aprendre la rumba catalana en el culte".

Al carrer de la Cera es remunten als anys 40 per parlar de l'origen de la seva rumba. Expliquen que l'invent ja es va gestar amb l'Orelles, que tocava i cantava pel barri, i el Toqui, que solia actuar als casaments gitanos. Altres diuen que va ser l'Onclo Polla González qui va descobrir la fórmula del ventilador, que alhora l'hi va ensenyar al seu fill, el Pescaílla, i d'allà va passar al rei, Pere Pubill Calaf, Peret, que la va dur per mig món. Però d'això, en queda ja molt poc. Les botigues pakis 24 h i les carnisseries jalal han fet ombra la presència gitana que fa tan sols una dècada donava color a les tardes de diumenge de llargues cabelleres i melics de vertigen de les precioses gitanes adolescents.

La identitat gitana-rumbera s'ha diluït entre sarís i shadors i els temps que el Bar El Salchichón -dels germans Valentí, el Tio Tony i el Tio Paló, avui integrants de Patriarcas de la Rumba- era un formiguer de la crème de la crème rumbera són història. No cal dir d'aquelles festes de terrat improvisades que paios com el Ragnampiza compartia de nen amb els veïns gitanos i que més tard va tenir, en el mateix carrer, una de les botigues millor dotades de bons sons negres, salsers i rumbers de la ciutat: "Abans en vaig tenir una a Gràcia i és curiós com allà els gitanos venien a comprar latin jazz, sobretot coses de piano tipus Michel Camilo. Mentre que a la Cera el que volien era tot l'últim cubà".

Ragna ho té clar: parla de dues rumbes catalanes molt diferents: "En la rumba catalana s'ha donat un fenomen d'inversió curiós. Mentre que a Gràcia aparentment era una rumba més salsera i menys gitana, en realitat sempre ha estat més aflamencada, més trista. Per contra al carrer de  la Cera, els elements externs sempre han estat més gitanos i, en canvi, el resultat és més salser". Pel carrer de la rumba barcelonina per antonomàsia que va donar a llum estrelles com Peret o Los Amaya, ara solament es pot veure passejar el Tony -el dandi de Sant Antoni- o en Ramunet, l'autor real del tema Marcha, marcha.

Això sí, als Tres Tombs era fàcil veure Peret o Johnny Tarradellas, qui sap si tramant algun dels seus bons projectes musicals. Els temps en què un Peret rocker anava a la sala de festes Rialto a ballar els mambos de Pérez Prado, defensant que la barreja de música cubana i de rock és fonamental en la creació de la rumba catalana, o d'aquelles nits en les quals els dos Pescaíllas -el pare i el fill- tocaven a la Bodega del Charco de la Pava, avui el bar New York del carrer Escudellers- només ajuden a reafirmar allò que "temps passats sempre van ser millors".