Els millors concerts de La Mercè i el BAM 2015

Tony Allen (23.50 h), director musical dels Africa 70 de Fela Kuti, va ser el pare, juntament amb ell, de l'afrobeat, l'excitant mescla de jazz, soul i highlife amb poliritmes prestats de la tradició musical Yoruba que van concebre als 70. També és el bateria favorit de Damon Albarn, qui el va fitxar per als supergrups The Good, The Bad & The Queen i Rocket Juice & the Moon, i qui canta a 'Go back', un dels temes inclosos a 'Film of life' (2014), el desè àlbum del nigerià en 50 anys de carrera. I el líder de Blur no té mal gust: autodidacta –va aprendre a tocar escoltant discos de bateries icònics del jazz com Art Blakey i Max Roach–, del de Lagos s'ha dit que podria ser el millor bateria del món. Al mateix escenari hi actuaran el dup de postrock electrònic The Suicide of Western Culture (1.40 h) i s'oficiarà el 'back to back' entre Pau Roca i Sau Poler (2.40 h), dos dels productors d'electrònica catalans més interessants del moment.

És tan habitual fer ús i abús de l'adjectiu 'mític' de manera hiperbòlica que sovint aporta més aviat poc significat al nom que acompanya, però podem reivindicar-lo per parlar de Michael Rother (20 30 h). Heroi de l'influent escena de rock experimental alemanya a la dècada dels 70, el tan invocat krautrock, Rother va fitxar per Kraftwerk com a Musik Arbeiter (obrer musical) abans de plegar per formar, primer NEU!, amb qui editaria tres àlbums icònics amb alguns dels himnes de la Kosmische Musik, i després Harmonia, amb Hans-Joachim Roedelius i Dieter Moebius (Cluster). És la seva obra amb aquestes dues formacions seminals la que protagonitzarà el seu concert al BAM. Obriran l'escenari Miquel Serra (19 h) i la seva banda, els Animal Collective mallorquins.

Imagineu les cançons d'El Petit de Cal Eril (22.30 h) defensades no en el format de la seva última gira sinó amb aquesta banda –un quartet amb gust per la improvisació que permeten els marcs del pop– reforçada per una 'big band'. I no una de qualsevol: la Free Spirits Big Band, una formació de 16 músics encapçalada per David Mengual, contrabaixista i compositor i un dels més destacats creadors de l'escena jazzística catalana. La proposta ja s'ha estrenat i és pota negra. A més, serà l'última oportunitat de veure El Petit de Cal Eril en viu en una bona temporada, ja que Joan Pons es reclourà per treballar en el seu pròxim àlbum, que "si tot va bé" –ha dit Pons–, sortirà a principis de l'any que ve. Completa el cartell de la vetllada el Col·lectiu Eternity (0.30 h), un supergrup format per Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver que defensen junts els repertoris dels tres.

Corrien els 90 quan el teclista Ethan Holtzman va tornar a Los Angeles després d'una estada de sis mesos al sud-est asiàtic carregat amb una maleta plena de cassets de rock cambodjà vintage, la mescla de pop khmer, psicodèlia i surf que va florir a la riba del Mekong durant la dècada dels 60. D'això en fa dues dècades, i la banda que va formar captivat per aquella descoberta musical, encapçalada per la cantant Chhom Nimol –a qui va trobar en un club cambodjà de la metròpoli californiana–, el 2015 ha publicat The deepest lake, el seu cinquè àlbum amb material propi. Contra Dengue Fever (23 h) millor no vacunar-se: l'exposició al virus del seu pop exòtic provoca el deliri.

Des que els històrics Tinariwen van donar a conèixer el blues del desert a la meitat nord del planeta, nord-americans i europeus s'han deixat gronxar per la cadència hipnòtica d'aquest fascinant empelt de la tradició musical tuareg i el blues i el rock occidentals. Bombino (21.45 h) és l'àlies d'Omara Moctar, tuareg de Níger, i en àlbums com 'Agadez' (2011) i sobretot 'Nomad' (2013) –publicat pel prestigiós segell nord-americà Nonesuch–, dota el rock del Sàhara de sensibilitat pop. Els seus directes, en format de quartet amb dues guitarres, baix i bateria, tots músics tuaregs, són magnètics, i el somriure de Bombino il·lumina l'escenari.

Els fans de Sharon Jones, l'estrella més rutilant dels cantants de soul veterans que han adquirit el reconeixement a la tardor de les seves carreres, potser no estaran familiaritzats amb els noms de Saundra Williams i Starr Duncan Lowe, però sí amb les seves veus. Fins ara les coneixien com a The Dapettes, les coristes de Jones i The Dap-Kings, la banda de la casa del segell Daptone Records. Però Saun & Starr (23.15 h) han caminat les 20 passes que les separaven de la fama i, després d'estrenar-se amb el single en 7 polzades Hot shot (2014), aquest any han publicat l'LP Look closer (2015), sempre amb Daptone. Deep soul autèntic de la vella escola seguint la petja del catàleg del segell Stax.

El quintet madrileny de pop guitarrer Los Punsetes (0.50 h) van celebrar l'any passat una dècada de trajectòria, i en comptes de fer-ho esclafant-se un pastís d'aniversari contra les cares –cosa molt a to amb la hilaritat agressiva de les seves lletres– ho van fer amb 'LPIV' (Canadá, 2014), el seu quart LP. La fórmula no ha variat; quan una cosa funciona millor deixar-la com està: torpedes melòdics espessits amb guitarres hereves del shoegaze i himnes càustics disparats sense pietat amb la veu hieràtica de la impertèrrita Ariadna, la frontwoman estàtua –als enèrgics directes del grup no mou ni un pèl–. I tot reforçat per una producció d'El Guincho que no està per històries. Abans que ells, farà vibrar el públic del Fòrum el trio de Barcelona Nueva Vulcano (23 h), responsables d'un dels millors discos de l'any.

Comparteix cognom amb Bombino i com ell és un tuareg de Níger que revisa amb la guitarra elèctrica la tradició musical del seu poble. Però Mdou Moctar (0.30 h) fa una altra volta de rosca a l'híbrid de rock i ritmes tuaregs que anomenem rock del desert: afegeix a la mescla efectes sintètics, donant, per exemple, un ús expressiu a l'autotune. La seva veu robotitzada sobre cadències hipnòtiques sedueix a 'Tahoultine' i 'Anar', temes inclosos a les compilacions 'Music from Saharan cellphones' (2010 i 2011) –és a través del mòbil que es comparteix la música al desert africà–. Arribarà a Barcelona amb la publicació del seu tercer àlbum, la banda sonora d'una pel·lícula que també protagonitza, acabada de publicar.

Es pot fer techno sense màquines? Brandt Brauer Frick (22.45 h) han demostrat que sí. En tres àlbums publicats entre el 2010 i el 2013 el trio de Berlín ha convertit en partitures el que en qualsevol 'track' electrònic seria programació, produint techno amb instruments acústics –piano, violí, violoncel, arpa, trombó, tuba i percussions– en comptes de amb sintetitzadors i ordinadors. Després de debutar amb ‘You make me real’ (2010), i de reunir un 'ensemble' clàssic amb deu músics per portar el segon àlbum, 'Mr. Machine' (2011), als escenaris, els alemanys van inspirar-se en la ciutat més cubana de Florida a 'Miami' (2013), el tercer, en què el jazz afrocubà es fa sentir entre els beats acústics, i en què van comptar amb la participació de vocalistes convidats com Jamie Lidell, Nina Kraviz, Om’mas Keith (Frank Ocean, Kanye West, Jay Z) i Gudrun Gut (Einsturzende Neubauten).

Quatre adolescents del Maresme són ara mateix un dels grups amb més projecció internacional de Catalunya i de l'Estat. La Jazz Rodríguez Bueno i la Carla Pérez Vas tenen 19 anys, i van triar el nom de MOURN ('lament' en anglès, 22.30 h) a l'atzar en un diccionari d'anglès mentre feien cançons al pati de l'institut influenciades pel rock alternatiu dels 90. Amb Leia Rodríguez (15 anys, baix, germana de la Jazz: les dues són filles de Ramón Rodríguez, The New Raemon) i Antonio Postius (19 anys, bateria) revisen el rock de guitarres sorolloses i dissonants de fa vint anys i criden lletres tenyides de teenage angst amb una autenticitat, actitud i solvència sobre l'escenari que ja l'haurien volgut els grups indies espanyols de l'època. Després del seu celebrat debut homònim del 2014, aquest any han publicat el senzill Gertrudis (Sones, 2015). Abans que ells hi podrem veure un altre quartet, els mallorquins Beach Beach (21 h), que fan un jangle pop cristal·lí.