Els 10 millors discos del 2020

L’estrella britànica no s’ha arrugat davant del confinament i ha entregat el que serà recordat, de ben segur, com un dels discos més importants d'aquest 2020. El seu pop ballable amb ressonàncies dels 80 (hola, Madonna!) ha sonat com un raig de llum en plena crisi global. I és d’aquells discos en què tot s’aprofita: onze cançons, onze hits. Els escèptics us diran que sona a cosa coneguda, però nosaltres us direm que despertar-se aquests dies amb 'Don’t start now', 'Physical' i 'Good in bed' és fins i tot necessari. 

El remix de 'Blinding lights'amb la participació de Rosalía és només la cirereta del pastís. Abel Makkonen Tesfaye ha triomfat com la Coca-cola aquest 2020 amb les cançons d''After hours' fins al punt que actuarà a la mitja part de la Super Bowl, el pròxim mes de febrer, encara que no hagi rebut les nominacions als Grammy que esperava. El soul romàntic i de vellut amb estètica trap (o urbana, com preferiu) del canadenc ha esdevingut el nou 'mainstream'.

El 2020 també ha estat l’any de l’eclosió de María José Llergo. L’havíem anat seguint, però ens faltava el seu àlbum de debut, 'Sanación', que dibuixa un camí d’exploració del flamenc que escapa a les comparacions més fàcils i evidents. Durant aquest any, ha seguit traient singles plens de força i, a més, no ho diem només nosaltres: la National Public Radio (NPR) dels EUA ha posat el disc entre els 25 millors de l’any que s’acaba.

La rapera de Nova York s’ha despenjat aquest 2020 amb dos discos esplèndids, que funcionen com el yin i el yang d’una de les rimadores més imponents dels últims anys. El primer és funky i lluminós, amb peces tan enganxoses com 'Sugar honey iced tea (S.H.I.T.)'; el segon, més fosc, amb cançons retorçades com 'Welcome to the circus' i fins i tot terrorífiques com 'Crazy house'. Nokia deixa enrere la producció underground de hits com 'Bart Simpson' i 'Tomboy', que l’havien convertit en icona de culte –feminista i LGBTI+–, i salta a primeríssima divisió. 

'MALA', així, en majúscules, ha arribat set anys després de 'Bruja'. I, ho ha fet com un cop de puny sobre la taula: la Mala reivindica el seu estatus d'artista influent amb un treball amb molt bones cançons i que es deixa estimar per les noves sonoritats de la música llatina i urbana. Però, qui va ser pionera en fusionar hip-hop i flamenc? Vint anys després del seu aclamat debut 'Lujo ibérico' la de Jerez reclama el seu tron: el temps li ha donat la raó.

No podem passar per alt el salt endavant que han fet els lleidatans Renaldo & Clara amb el seu esplèndid tercer disc, 'L’amor fa calor', en el qual han traduït el seu ideal de pop delicat i minuciós a un llenguatge que acaba atrapant a tots aquells que creuen que la música ha de servir –també– per ballar. Més sintetitzadors, més ritme i unes quantes tornades absolutament memorables en un tractat de música pop que frega la perfecció.

L’inici és magistral. Un so de Casiotone fa la melodia de 'Garota de Ipanema' i, travant-la amb un 'beat' senzill i gruixut, el porto-riqueny pareix una cançó nova de trinca que marca l’enginyosa estètica minimalista del disc. 'YHLQMDLG' (cal llegir 'Yo hago lo que me da la gana') és un àlbum despreocupat, que convida a la festa. I no és un disc que t’expulsi, com podrien fer-ho les produccions més dures de trap i reggaeton. Com ja va demostrar en el seu aclamat debut 'X 100PRE', Benito Antonio Martínez Ocasio ha estat capaç d’obrir el gènere al públic poc acostumat, amb sonoritats més amables i lletres més integradores, però sense perdre ni grapa ni inventiva. Sense abandonar del tot els tòpics del gènere, els transforma amb cançons com 'Yo perreo sola', a duo amb Nesi, i els esprem al màxim amb la polièdrica 'Safaera'. - B.D.

Una altra sorpresa d'aquest 2020 és el primer disc al seu nom d'Anna Andreu, que en realitat ja comptava amb una trajectòria com a membre de Cálido Home. Andreu es revela com una cantautora enlluernadora i màgica a 'Els mals costums', amb peces tan hipnòtiques i enganxoses com 'Torrent sanguini'. El disc està fet en tàndem amb la bateria, el teclat i les veus de Marina Arrufat i compta amb la característica precisió i bon gust de Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril) a la producció.

Aquest any que els músics voldran oblidar ha estat també un any generós en petites joies discogràfiques, descobriments que se’ns han aferrat a la pell i han anat creixent dins nostre a mesura que anaven passant els dies. És el cas de debuts com el de la mallorquina Maria Jaume, que a 'Fins a maig no revisc' ens toca la fibra amb cançons introspectives i delicades. Té un deix d'indie folk nord-americà, però també alguna cosa mediterrània que ens la fa sentir molt propera. A més, es nota la mà de Pau Vallvé a la producció, un altre que ha fet un gran disc, aquest any.

Childish Gambino és l’alter ego de Donald Glover, a qui potser coneixereu com a creador i protagonista de la sèrie 'Atlanta' o potser per l’impactant vídeo de 'This is America', que va donar la volta al món el maig del 2018. En el moment més dur de la pandèmia –a finals de març– va publicar el seu quart àlbum d’estudi, un disc que no es deixa atrapar fàcilment –la portada, tota blanca, ja ens ho deixa entreveure–, però que inclou moments brillants, especialment quan el raper deixa anar la seva vena Prince. Doneu-li temps perquè acabi d’explotar en els vostres equips.