Entrevista a Arcade Fire

A les nou del vespre m'afegeixo a la cua de ben bé un miler de persones a l'exterior d'un inhòspit magatzem al Brooklyn més profund. Tothom vesteix formal, com es demanava. Sembla que estiguem a punt d'embarcar-nos en una festa sexual secreta, però en realitat som allà per a una cosa encara millor: un concert d'Arcade Fire.

A dins l'atmosfera és menys d''Eyes wide shut' i més de discoteca clandestina. La gent balla un tema de Marvin Gaye sota la llum de mitja dotzena de boles de miralls. Podríem ser al 1977, el moment àlgid del disco, quan tot acabava a la pista de ball. "Per això m'agrada tant Nova York!", diu un home amb barret i tirants mentre la cançó s'apaga i arrenca el xou. Abillats amb vestits blancs acabats de planxar, Arcade Fire no malgasten ni un segon i es llancen al palpitant ritme alimentat de bongos del senzill 'Reflektor'.

És una cançó que combina la inimitable perícia disco del seu nou productor, James Murphy (conegut per l'etapa al capdavant d'LCD Soundsystem), amb l'obsessió dels canadencs pels mons amagats, les llums que fan pampallugues i la realitat il·lusòria. "Ens enamorem, sols sobre l'escenari, en aquesta era reflectant", canta el frontman Win Butler, en part al públic, en part a la seva dona, Régine Chassagne, que toca al seu costat.

Val la pena reflexionar sobre com han arribat de lluny el sextet de Mont-real des del seu brillant disc de debut, 'Funeral'. Van irrompre el 2004 semblant i sonant com una tribu perduda d'endevins, capaços de resumir la tremenda tristesa del món en un cop d'indie-rock. Ara abracen el disco, el punk-funk, el dub i el glam-rock en el seu igual d'excel·lent quart LP, també anomenat 'Reflektor'. Tal com Arcade Fire han descobert viatjant a Haití -el país caribeny on van néixer els pares de Chassagne-, els ritmes palpitants poden anar de bracet amb el dolor, i fins i tot acostar-te a mons més enllà del nostre.

L'embruix d'aquestes forces musicals no només es troba en un magatzem abandonat de Nova York ni en aquelarres vudú a Haití. Arcade Fire són el segon grup confirmat per a l'edició del 2014 del festival Primavera Sound, tal com es va anunciar per sorpresa amb una enorme lona publicitària penjada al Portal de l'Àngel. Enganxem Win Butler poc després que les boles de discoteca deixin de girar a Nova York per saber més coses d'un dels discos de l'any.

Què us ha agafat amb les discoteques?

Volíem traslladar l'esperit d'allò que vam experimentar en un carnaval a Haití perquè quan tornéssim a casa la gent ho pogués entendre. Era la primera vegada que m'ho passava bé ballant com a part d'una multitud.

Se't dóna bé ballar?

No crec que això importi, la clau és que la música t'emocioni. Jo no puc ballar una cançó que no m'agradi. A l'institut, si sonava New Order, Depeche Mode o alguna cosa així, m'aixecava. Però la idea de ballar house dolent és superior a mi. Potser l'èxtasi hi ajuda, però jo no ho he provat.

Per què no?

Mai no m'ha calgut. Prefereixo emocionar-me amb una cosa genial que drogar-me perquè una cosa de merda ho sembli. Hi ha una gran diferència entre anar a Eivissa i veure com la gent es droga i intenten anar-se'n al llit els uns amb els altres, i ser a Haití quan un percussionista vudú toca i els nens ballen fins que es fa de dia i es llancen al mar.

A James Murphy el va inspirar l'escena disco de Nova York als 70. Se us va enganxar?

Sí, però Mont-real també va ser un altre punt calent del disco als 70. David Bowie i Grace Jones venien a un club que es deia Lime Light, on la gent feia cua al voltant de tota l'illa de cases. Això va ser una inspiració.

Per què va generar tant d'odi el moviment 'disco sucks'?

El disco era una cosa gai, contracultural. Hi ha una cançó a 'Reflektor', 'We exist', que va d'un nen gai que parla amb el seu pare ("Pare, és veritat, no sóc com tu. Però, digue'm, per què em tracten així?"). En les cultures dominants hi ha allò que és normal, i tota la resta és anormal. És una de les tendències més fosques de la humanitat, pensar que tothom ha d'encaixar en el mateix motllo. Vaig ficar-me molt en la música que feien els immigrants africans al Bronx als 70. Però també m'agradaven molt Black Flag i Fugazi. És excitant intentar crear un so a partir d'aquestes influències diferents.

Vau connectar de seguida, amb en Murphy?

Per tot el que havíem llegit semblava que ens havíem de trobar força emprenyadors l'un a l'altre. Però tenim moltes coses en comú. Quan ens vam veure tocar en directe per primer cop per a tots dos va ser: 'Ei, m'agrada molt el teu grup!'. I té una barba fantàstica. El seu animal espiritual seria el coala.

Que estàs pensant de deixar-te'n una?

No sóc un bon 'hipster'. Em deixo créixer el bigoti durant setmanes i sembla que porti la cara bruta. Mai no podré portar un gloriós mostatxo prussià.

I què vol dir 'hipster'?

El mot hippy se'l van inventar els beatniks perquè als 60 hippy volia dir 'petit hipster'. Crec que ara mateix no vol dir res. Si penses que el nostre grup és de 'hipsters'... bé, deixem-ho estar.

Què has après del món, últimament?

Una de les coses més poderoses que he vist va ser a Haití. Després d'un terratrèmol se'n va anar la llum, tot es va fer fosc. Hi havia gent al carrer amb tot el que tenien i dones plenes de joia cantant cançons, agraïdes d'estar vives. Continuo aprenent-ne molt, d'Haití i dels haitians, sobre el fet d'estar agraït per allò que tens.

Has sigut pare aquest any. Estàs preocupat pel teu fill?

Tot just té sis mesos, ell ni tan sols sap què és la por. De vegades, però, la pots veure en els seus ulls: de sobte el veus, uau!, del tot espantat per alguna cosa que no identifica. Però percebo que la sensació d'astorament és part del fet de créixer.