Entrevista a Joan Colomo

Ja portes quatre discos en solitari. Com has evolucionat?

Amb el primer disc, com que sempre havia fet coses amb més canya, sí que em vaig haver de plantejar fer cançons més delicades i en acústic. Abans sempre fugia del que és comercial, perquè érem punkies i tenia bastants prejudicis. Quan vaig començar a cantar sol, em feia vergonya. Em sentia cantar en català o en castellà i pensava, hòstia, si sembla Coque Malla, o Sopa de Cabra. Per això feia veus rares, intentava fugir de la veu estàndard. Però de mica en mica ho he anat superant.
 
'La fília i la fòbia' (BCore, 2014) sona prou rock.

No és que ho volgués: ha passat. No em plantejo els discos com un tot, jo vaig fent cançons. La música em raja, no hi medito, no hi dono més voltes: quatre acords i uns arranjaments ràpids. Surt de manera espontània. Amb les lletres tinc menys ofici que amb la música. M'hi haig de posar expressament i em surten unes lletres horribles. Trobo curiós que a la gent li agradin.
 
Hi fas cançons crítiques i polítiques.

Són cançons d'amor i d'odi, que són els dos grans motors quan fas cançons, el que t'agrada i el que no. Hi critico l'ésser humà. Jo vinc d'escoltar hardcore suec o ianqui, on sempre acaba sorgint el marxisme.
 
La consciència del pas del temps és recurrent al disc.

He superat una mica la por de la mort, que en altres èpoques m'ha preocupat bastant, però ara tinc molt més a prop la decadència física. Per això faig pàdel. No sé si és la crisi dels 30, en faré 33. Però sóc conscient que som pols del cosmos, no m'amoïna.