Entrevista a Oriol Pastor, director del MIRA Festival

Més de 50 activitats i al voltant de 130 artistes. Cinc dies de festival amb l’epicentre a la Fabra i Coats, transformada en capital de les arts digitals, i una expansió al Teatre Lliure de Gràcia, L'Auditori i Ideal, el novíssim centre d'arts digitals de la ciutat. El MIRA SON Estrella Galicia arriba a la novena edició en plena forma i nosaltres ens submergim de cap a la programació amb el seu director. Bon viatge.

Ja són quasi deu anys de MIRA. Com definiu ara el festival? 

La idea inicial era reunir artistes visuals i músics per provocar experiències úniques. A partir d'aquí hi vam anar incorporant instal·lacions de gran format i planetaris immersius com el Dome fins que ens vam adonar que el contingut digital era el que ho vertebrava tot. Tot i això, conceptualitzar un festival com el MIRA és complicat.

A alguns dels grans museus d'art contemporani del món ja aposten fort per les arts digitals. Detectes una evolució a Barcelona en els últims anys?

Sí que hi ha aproximacions i exposicions interessants, però s'acostuma a treballar més amb la consideració de certs artistes que no pas amb el que és la innovació artística. En un festival com el nostre, Bill Viola no ve ara, si no fa uns anys. I quan Bill Viola es consolida, acaba a un museu, a una Pedrera... És cert que en els últims dos anys he vist canvis importants. No grans exposicions d'arts digitals, però sí petits cicles molt interessants com el Lorem Ipsum (al MACBA), de músiques d'alt risc. Justament arriscar-se és el que haurien de fer els grans museus, perquè no tenen la necessitat de ticketing que sí que tenim festivals com el MIRA. En aquest sentit, confio en un futur com el que representa l'Ideal, d'iniciativa privada jugant-se els seus calers per la cultura i l'art. Al final, els números del sector públic són els que són i, per tant, hem d'intentar que el sector empresarial es vinculi a la cultura, com està passant a algunes ciutats d'Itàlia, d'Anglaterra, del Canadà... 

"S'acostuma a treballar més amb la consideració de certs artistes que no pas amb el que és la innovació"

Anem a la programació, començant pels noms grans. Què hem de veure?

El xou de Floating Points i Hamill Industries (dj. 7) és un dels grans: el nou treball de Floating m'encanta, toca tots els pals en un sol disc. I Hamill Industries és una gran mostra de talent local amb molta tecnologia. Recomano molt el xou de Roly Porter amb MFO (dv. 8), que és un dels principals dominadors de la llum i vénen a fer una instal·lació pròpia que aprofita tot l'espai i juga a dos nivells, tant amb la pantalla com amb la sala sencera. També m'agrada molt la música de Vessel (ds. 9), que té molta classe i aquí ve amb visuals de Pedro Maia. I tenim Blanck Mass (ds. 9): el disc és espectacular i la música és metal, electrònica, és destrucció... És fantàstica. I després, acabaria amb Clark (dv.8) [en una actuació comissariada per MIRA, que compta amb el treball visual fet a mida per l'artista eslovaca Evelyn Bencicova].

Després hi ha una pila de propostes petites i brillants que sovint queden a l'ombra en programacions tan àmplies com la del MIRA. Què proposes, en aquest sentit?

Aquest és el problema, que tot el que és petit és el més brillant! 700 Bliss (duet de Filadèlfia format per Moor Mother i DJ Haram, ds. 9) està concebut com una sessió de slam poetry electrònica i molt reivindicativa, que encaixa amb la situació que vivim aquí. En l'àmbit nacional, tindrem el col·lectiu Rally (dj. 7), format per artistes visuals de València molt potents que ens faran tornar a la makina i a l'eurotrance: ells en diuen música ràpida. Aquí hi ha prevista una col·laboració molt especial. També vull recomanar Nihiloxica (ds.8), un grup d'Uganda que fa percussió rítmica amb instruments tradicionals, amb molta distorsió i bases d'electrònica importants, amb un concepte que s'allunya de la percepció que s'ha tingut aquí, durant anys, del que és la world music. Per últim, destacaria Schwefelgelb (ds.9), un duet alemany que recupera l'electrònica industrial i presenta nou disc, en un live que serà molt divertit.

La procedència dels i les artistes que formen el cartell d'aquest any és variadíssima: Uganda, Turquia, Anglaterra, Iran, República Txeca...

Com a festival experimental, ens interessa fer recerca a altres països. A l'Àfrica, per exemple, estem començant a conèixer una escena molt interessant. A l'Orient Pròxim també: hi ha artistes com Sote (dc. 6, Teatre Lliure), que fa un concert amb visuals de Tarik Berri, que és l'artista visual de Radiohead, Tom Yorke i tota la seva estètica.

Tot i que la música de ball no és un concepte central al MIRA, hi ha alguna recomanació especialment ballable en aquesta edició?

No és el concepte inicial però ens hem adonat que al final la gent ens ho demana, i que no pots estar sempre tancat en tu mateix. Vam crear un escenari del festival més petit, que contínuament acull música de ball: amb ritmes abstractes, potser més lents, distorsionats, no és el 4x4 bàsic. En aquest sentit, en aquesta edició tenim a DJ Marcelle (ds. 9), un dels xous a tres plats amb vinil més guapos que he vist aquest any, a DJ Haram (dv.8) –meitat de 700 Bliss– amb un set oriental súper ballable i a Batu (ds.9), que estarà a la sala principal. Després també hi ha tota la programació de l'afterparty a Razzmatazz: Lena Willikens, Alicia Carrera...

I al Dome, què hi ha aquest any?

Hem fet un 'open call' amb l'Hangar per rebre propostes internacionals, i ens han arribat uns 70 projectes, entre els d'aquí i els de fora. N'hem seleccionat un de dues noies, del Canadà i França, i un de nacional que han guanyat uns nois d'Esparraguera. Estem vertebrant territori, que això també em sembla molt interessant. No pot ser que sapiguem què passa a Uganda i que Vic no tingui representació a Barcelona. Aquestes propostes, juntament amb la resta de programació del Dome, s'aniran intercalant durant tota la jornada.

"No pot ser que sapiguem què passa a Uganda i que Vic no tingui representació a Barcelona"

El Teatre Lliure de Gràcia és un dels nous espais del MIRA. Què hi veurem?

El xou de Colin Self (dc. 6), de música tradicional irlandesa amb trance, és del millor que he vist en els últims tres anys. Hi ha un trio de cordes, un cor... És una passada. Ni tan sols el puc descriure.

NO T'HO PERDIS: 13 discos recents que escoltem en bucle