Ferran Palau explica el nou disc 'Parc' cançó per cançó

No, no està mal escrit. Ferran Palau explica que en aquest títol sintetitza les idees 'reflex' i 'sexe'. Parla de “la capacitat de veure’t reflectit en altres gèneres i descobrir que no tot és blanc o negre”. La cançó, amb versos com “sento que no t’he aprofitat gens”, marca el to de l’àlbum: “Si Kevin era sobre una relació fàcil, aquí trobem la cara B de l’amor”.

Les “llàgrimes sobre el coixí” del vers inicial ens situen en aquesta relació que busca trobar-se, però que és plena de contradiccions (“t’enyoro i ferida plores perquè no m’entens”) i una frase amb fusta de hit se’ns clava a la memòria (“encara puc anar més lluny, però vull que m’ho demanis tu”). “Hi ha un contrast entre l’estrofa, que connecta amb el meu passat, i la tornada, més pop”, diu.

Introducció amb sintetitzadors de banda sonora dels 80 i un inici de lletra que connecta amb l’anterior: “Si tu m’ho demanes jo et demano perdó”. “És una constant –diu Palau–, volia utilitzar poc vocabulari, molt fàcil i que [algunes idees] es convertissin en petits símbols que et vas trobant al disc”. A més, “la veu és molt rítmica, la paraula acaba sent la percussió”.

És la peça que crida més l’atenció, la que contrasta més amb les altres i alhora la que es recorda més fàcilment, sobretot pel canvi de 'pitch' de la veu (exageradament més aguda), que fa que no sàpigues “si canta un noi o una noia, una mica amb la idea de 'Reflexe'”. Creada a mitges amb Jordi Matas, és una d’aquestes cançons que obren nous possibles camins dins un àlbum.

A cada disc, Palau hi posa una cançó sense bateria: “la cançó atmosfèrica”. És on més clarament s’aprecia la inspiració dels films de terror dels anys 80 i 90 (fans de 'Divendres 13', busqueu-hi la connexió). La lletra està tenyida de tristor, però “la felicitat necessita la tristesa, no ho embolcallo de foscor –diu Palau–, de fet el meu grafisme és súper acolorit”.

Un nou contrast. El ritme, tot i que minimalista, té ecos caribenys (volguts o no). “Volia que fos un caramelet, molt simple, molt pop, molt inspirada en el 'mainstream' d’artistes com Justin Bieber i Taylor Swift”, diu. Però no us espereu un 'Shake it off'. Palau no abandona el seu ritme reposat.

“Potser sabré com ets si somies en aranyes o somies en ocells”, fa aquesta cançó ambigua fins i tot per a Palau mateix: “No tinc ni idea de què va, potser l’acabaré entenent d’aquí a un temps” diu, tot i que hi torna a planejar el concepte de l’encaix entre “pols oposats”.

La balada del disc connecta amb la idea de fluïdesa de gènere que el sobrevola. El blau, el color associat tradicionalment als nens, es transforma aquí en el símbol d’un trànsit que Palau ha viscut molt de prop. Preciosa i tendra.

“Parc ara no significa res, penso en les cançons com uns recipients buits que la gent ha d’omplir de contingut”, diu Palau, tot i que, en aquest cas, reconeix haver-se inspirat en el moviment LGBTI+ dels 80 i el VIH.